Entre gris fosc i negre

Ho tenia tot a favor per convertir-se en la nova secretària general del PSOE sense pràcticament moure's del seu despatx del palau de San Telmo. Fa unes quantes setmanes, Susana Díaz era la favorita indiscutible per guanyar les primàries. I Pedro Sánchez era un poll ressuscitat que, simplement, introduïa una mica d'emoció a una pugna en la qual el tercer en discòrdia, Patxi López, es donava per fet que competia pel mateix espai que el líder enderrocat en el fatídic comitè federal de l'1 d'octubre. Ara com ara, però, sigui quin sigui el percentatge de vots que esgarrapi el basc, és possible que acabi fent mal als dos costats. L'excés de confiança de l'andalusa, que s'ha traduït en un seguit d'errors en campanya i l'exhibició d'un seguici –la vella guàrdia, la dreta mediàtica i l'Íbex 35– que no són del gust del conjunt de la militància, ha fet créixer les possibilitats d'un rival a qui abans de la batalla dels avals no es pressuposava més del 30% de suports. Ara Díaz continua sent la favorita en moltes travesses internes –diuen que és impossible que Sánchez compensi a Catalunya o al País Valencià els milers de vots que ella obtindrà a Andalusia– però els seus eventuals suports han anat minvant a mesura que avançava una campanya que semblava que no havia d'acabar mai ni mai més.

Al cap i a la fi, que hagi estat tan llarga és, precisament, per decisió d'una gestora feta a mida dels interessos de Díaz i que va ajornar tant com va poder la data de les primàries des del convenciment que la militància ja hauria digerit l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy, una decisió que va succeir l'abrupta sortida de Sánchez de Ferraz.

Tot al contrari, aquests mesos de coll han servit al madrileny per construir un relat sobre les cendres de dos dels episodis més negres de la història recent del PSOE. D'entre elles va renàixer Sánchez quan ja se'l donava per amortitzat, fent una reinvenció del personatge polític –“he après dels meus errors, soc un altre”– però mantenint intacte el missatge: “Em van fer fora per perpetuar el PP.” Amb aquests dos elements ha recorregut milers de quilòmetres per mantenir encesa la flama del “no és no”, aprofitant que en tot aquest temps els conservadors s'han vist encerclats per escandalosos casos de corrupció. Sense buscar-ho, la justícia ha fet part del discurs de Sánchez, mentre Díaz ha estat incapaç de fabricar un relat alternatiu més enllà de dir que l'abstenció va ser “dolorosa” i que el PP és un partit “obscè”. Ella es presenta com la líder de l'estabilitat, la del “100% PSOE”, i ell com l'altaveu de la militància declarada en rebel·lia, sense adonar-se que una part d'aquests afiliats també s'escolta els aparells, que estan majoritàriament amb Díaz.

Arran de la guerra d'avals –on es va visualitzar que la distància entre tots dos no era tanta com suposava l'andalusa– s'assegura que la presidenta treia foc pels queixals i acusava els barons de desídia. I això ha fet que aquest tram final els diferents líders hagin intensificat –per telèfon i en persona– els contactes amb la militància i hagin demanat als que puguin tenir-hi alguna ascendència que facin campanya porta a porta per refrescar-los la memòria del que van suposar el mandat de Sánchez i les seves derrotes electorals.

Perquè Díaz és el mal menor per a molts dels que s'han retratat al seu costat. És el gris fosc enfront de la negror que atribueixen el madrileny. Si avui guanya ell, bona part dels aparells donen per fet que el PSOE morirà en quatre dies; que passarà a ocupar un espai irrellevant com a conseqüència de la guerra que es desfermarà entre la direcció de Ferraz i els territoris i dins el grup al Congrés. I si ho fa l'andalusa, els menys entusiastes albiren una agonia lenta. Veuen més factible la pau interna, però admeten que haurà de treballar molt per fer revertir les pèssimes expectatives electorals de la seva candidatura a La Moncloa. Només els més optimistes, a banda d'estar segurs del triomf d'avui, sostenen que l'aval a Díaz implicarà un revulsiu amb vista a la recuperació d'una marca que, si bada gaire més, acabarà pitjor que el PS de François Hollande. Avui, 187.949 militants decidiran a cara o creu el futur del PSOE. I ho podran fer darrere una cortina per evitar pressions. Només així se sabrà si l'ordre del medaller en la recollida d'avals es manté inalterable. Això sí, Sánchez aquest cop no es conforma amb la plata.