La primera pedra

Ja fa gairebé tres anys que el cas Pujol s'arrossega pels titulars. Els catalans han reaccionat amb sorpresa, decepció i indignació als diners a Andorra i a les hipòtesis sobre el seu origen. Sobre el cas, s'ha escrit molt, però se n'obvia el vessant col·lectiu: el cas Pujol ens posa davant del mirall com a societat.

Hem viscut la major part de l'autonomia sota una gran mentida, inclús només acceptant la part provada del cas. Tots els contrapoders han fallat: els funcionaris, els periodistes, els jutges i fiscals, la policia, els partits polítics, els empresaris. Tots.

El cas Pujol qüestiona totes les institucions. Les persones que van saber i no van denunciar, no van investigar o van pagar i callar segueixen en gran part al mateix lloc. És més, amb els anys han ascendit. Un periodista de política ha pogut passar a director o un diputat a ministre.

Són precisament aquesta gent els que tiren la primera pedra amb més ràbia. Cada cop que algú s'acarnissa amb en Pujol, és recomanable demanar-se quin rol va complir en el sistema que s'enfonsa o a qui deu la seva carrera. I no falla. Si busquem lliures de pecat acabarem amb una llista curta. Això no exculpa Pujol, ans al contrari, hauria de portar a disseccionar el cas a fons, sense caure en l'anècdota dels missals.

A mi, d'en Pujol, me n'interessa la dimensió de la persona que toca diversos temes shakespearians, com la set de poder o els fills que enfonsen el pare, i crec que és un material per a un llibre excel·lent. El punt principal, però, no és aquest. I qui s'hi rabeja ho fa sovint per amagar-nos la pregunta clau, ja que en comparteix la culpa: com es va aconseguir un engany tan consentit transversalment? Aquesta és la resposta a cercar. No per venjança. Perquè si no ho entenem, hi tornarem a caure.