Moix se’n va, però perquè vol
L’empresa de Panamà fa caure el cap d’anticorrupció després d’encadenar diversos escàndols de gestió
El fiscal general lamenta la dimissió i subratlla que no tenia cap motiu per destituir-lo
Ni tan sols havia superat el període de cent dies de gràcia. Manuel Moix va deixar ahir el càrrec de cap de la fiscalia anticorrupció –destí al qual va arribar el 8 de març– després d’encadenar un escàndol darrere un altre. L’últim, el fet de compartir amb els seus germans la titularitat d’una empresa offshore, ha estat el detonant perquè ahir es decidís a presentar la seva renúncia, malgrat que el seu superior jeràrquic, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, constatés que no trobava “cap motiu” per destituir-lo. “No puc obligar ningú a continuar exercint el càrrec”, s’exclamava després d’assegurar que Moix no havia comès “cap irregularitat ni cap il·legalitat” pel fet de compartir el 25% d’una empresa creada pel seu pare el 1988 a Panamà per estalviar-se pagar impostos i de la qual no havia informat la institució a la qual pertany. De fet, aquesta circumstància no afectarà en absolut la seva carrera, ja que es reincorporarà al Tribunal Suprem, d’on va sortir ara fa tres mesos, quan, contra tot pronòstic, Maza el va col·locar al capdavant de la fiscalia anticorrupció.
El del fiscal general de l’Estat és l’únic suport públic que ha rebut Moix, ja que el dia anterior l’executiu espanyol es va desentendre del seu futur i el va deixar en mans de Maza, des de la convicció que optaria per demanar-li que marxés. Després d’una reunió que va durar poc més de mitja hora, el fiscal general de l’Estat va comparèixer davant dels mitjans de comunicació per anunciar l’adeu del cap de la fiscalia anticorrupció per “motius personals”. Una marxa que va voler remarcar que havia estat absolutament voluntària. Tant és així que es lamentava de no haver-lo pogut “convèncer” perquè es quedés. Maza, en tot cas, va concloure la seva intervenció fent una crida a la premsa perquè deixi treballar la fiscalia “amb l’assossec necessari”.
Defensa aferrissada
El blindatge del fiscal general de l’Estat amb Moix ha estat una constant des del primer dia, quan alguns sectors ja en van qüestionar el nomenament, atès que hi havia perfils molt més idonis per al càrrec. I, de fet, l’actitud de tots dos els va costar una reprovació del Congrés dels Diputats. Maza el va defensar aferrissament davant la gestió del cap d’anticorrupció en l’operació Lezo, durant la qual va aflorar una eventual connivència de Moix amb el PP per diluir o aturar els seus casos de corrupció, i va seguir durant l’intent de substitució dels fiscals del 3%. Abans, però, havia decidit atorgar-li el càrrec tot i conèixer una conversa entre l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González i l’exministre Eduardo Zaplana en què el dirigent ara empresonat es vantava del futur nomenament de Moix suggerint que era el que més convenia als seus interessos.
El darrer escàndol, però, va provocar una situació insostenible per a Moix, que es va trobar sol i aïllat després que l’abandonés el govern espanyol i fins i tot els fiscals més conservadors que li havien fet costat en tot moment. Aquesta vegada consideraven que l’havia fet massa grossa i que la seva participació en una offshore, si bé no és un fet delictiu, èticament era rebutjable i perjudicava la imatge de la institució.
En tot cas, les diverses explicacions que va oferir l’exfiscal en cap per justificar per què formava part de la societat establerta a Panamà van acabar de posar en evidència les seves contradiccions i mentides. En un primer moment, Moix va dir que va tenir coneixement de l’assumpte el 2011, quan va heretar la societat, i més tard va rectificar i va dir que havia estat el 2008, quan va morir la seva mare. Posteriorment, es va saber que a finals dels noranta va ser present en un judici per aixecament de béns contra els seus pares relacionat, precisament, amb aquesta empresa. També els motius per mantenir-la no van convèncer ningú. Moix adduïa que un germà no disposava dels 90.000 euros necessaris per liquidar-la, mentre que Hisenda assenyala que el cost és gairebé irrellevant.
Maza, però, no va considerar que tot plegat fos un inconvenient perquè l’exfiscal seguís al capdavant d’anticorrupció, al·legant que aquesta societat, com que no tenia activitat econòmica, no era incompatible amb l’exercici del seu càrrec, ni tampoc n’havia d’informar ningú.
L’única sortida
La Unió Progressista de Fiscals (UPF), un dels ens més crítics amb Moix, no va passar per alt una defensa de Maza que es considerava desproporcionada. “És una prova que no s’ha assabentat de res del que ha passat en les últimes setmanes”, remarcava el portaveu, Álvaro Ortiz. En tot cas, en la seva valoració va coincidir amb la resta d’associacions fiscals –la independent i la conservadora–, que celebraven que Moix hagués acceptat que l’única sortida que tenia era la dimissió.
Aquesta actitud del fiscal general no va passar desapercebuda per a bona part de les forces de l’oposició. Si bé tots els grups –incloent-hi el PP, de manera més dissimulada– van celebrar la dimissió de Moix, Podem, Ciutadans i el PDeCAT van sortir immediatament a reclamar que el gest es faci extensible a Maza i també al ministre de Justícia. Rafael Catalá, en canvi, va considerar que no hi ha cap motiu perquè hagi de plegar ell ni tampoc per destituir el fiscal general.