JAUME SOLER I PASTELLS
Un home irrepetible, de qui hem de seguir la petja
Vaig començar a tractar en Salvador Sunyer quan tots dos ja ens reconeixíem corresponsables del afers municipals, altrament dits alcaldes. La campanya de Justícia i Pau 0,7%, l’impost de la vergonya ens va acostar i de retruc, amb companyes i companys d’Olot, Sarrià de Ter, Palafrugell..., vam posar sobre la taula la creació d’una entelèquia amb nom de Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
Evidentment el coneixia per la seva projecció i compromís polític com a senador de l’Entesa dels Catalans –Portabella, Sobrequés, Sunyer!–. És a través d’aquests contactes més personals i sovintejats que puc posar cara –bonhomiosa i escardalenca– al meu professor dels cursos de català per correu. Ves per on aquell Salvador, polític, era el militant gairebé clandestí que em va ajudar a superar l’estigma vital ignominiós de ser analfabet en la meva llengua fins als 20 anys fets. Érem a l’etapa del tardofranquisme. El compromís irreductible d’una poca gent ho feia tot possible.
Tornem al Fons –no nat–. La casa de la vila de Salt era la seu i empara habitual dels vuit o deu somiatruites que havíem fet nostra la crida d’en Joan Gomis per la justícia global. Érem càrrecs institucionals i militants de la societat civil quan aquesta dicotomia era inexistent de fet.
Precisament de les precàries oficines de Salt va sortir el telegrama –ni fax i encara menys internet eren encara pensables– adreçat al molt honorable Pujol, per demanar-li l’impuls protagònic per crear i presidir el FCCD, que era encara un projecte sense embastar.
La resposta de la plaça Sant Jaume va ser diplomàticament correcta però políticament buida: “Vostès tenen raó, Catalunya no és ni pot ser una illa. Però...”
Vam decidir tirar pel dret sense esperar benediccions de popes i Salt –quina casualitat, oi, Salvador?–, Salt i tu ens vau acollir el 1986 per celebrar l’assemblea fundacional del Fons. Érem quatre gats –o quaranta– amb compromís i voluntat ferma. No portàvem a sobre gairebé res més. Ni tan sols candidat a president. I en aquell moment la figura d’en Salvador –bonhomiosa, escardalenca i sempre disponible per a les causes pretesament perdedores– va donar resposta a aquesta necessitat. La solidaritat amb el sud pren cos a Salt i la generositat i la valentia d’en Salvador és fonamental per fer-ho possible. Les bases i l’extensió d’aquella experiència –tan rupturista com necessària–es van fer, en bona part, a la seva tasca difusora i equilibradora. I sortosament encara és ben viva.
Salvador, ara que sé que hi ets sense saber on, tinc present més que mai el teu record i la teva aportació a tantes tasques de vida: recuperar la història local, servar la llengua com a nervi de país, compartir responsabilitats ciutadanes, construir solidaritat... I t’enyoro.
No serà pas el neguit nostàlgic que revifarà aquest record de tu que tant necessito sinó el compromís generós i sense límits –ni de temps ni de temàtiques– que han fet de tu un home irrepetible.
Som molts que avui honorem la teva memòria per fer-te imprescindible amb el compromís que de tu hem heretat.
T’estimo per sempre.