El flagell de la vinya

Joan Tarrés havia sentit a parlar moltes vegades de la fil·loxera, aquell insecte microscòpic que es menjava les arrels de les vinyes i n’acabava provocant la mort. El seu pare, un pagès de Rabós d’Empordà, li havia explicat que la malura s’havia localitzat per primera vegada en una finca adjacent a la seva, un terreny costerut del coll de Fornell. Els enginyers agrònoms d’aleshores van establir un munt de teories sobre l’arribada d’aquell insecte, que en teoria no havia de travessar el Roine ni els Pirineus, però entre els veïns de Rabós hi havia la certesa que la fil·loxera s’havia escolat amagada entre els farcells atapeïts de tabac o altres objectes de contraban que els pagesos traginaven d’un costat a l’altre de la frontera.

El record d’aquell episodi és difús, però la seqüència dels fets que es van succeir a partir d’aleshores la podem reconstruir a través de la documentació de l’època. El 30 de setembre, el dia que hem escollit com a punt de partida d’aquesta història, l’alcalde de Rabós d’Empordà comunica al governador civil la detecció d’algunes vinyes sospitoses d’estar infectades per la malura i, pocs dies després, s’activen tots els mecanismes d’inspecció. S’hi presenten els membres d’una comissió i, efectivament, en aquella finca del coll de Fornell descobreixen una taca d’oli formada per un grup de ceps atacats, amb un nucli en què es detecten els morts i amb cercles concèntrics amb plantes agonitzants i malaltes. Pocs dies després, en una nova inspecció, es confirmen els pitjors pronòstics. Finalment, el dia 20 d’octubre, tres setmanes després de la comunicació de l’Ajuntament de Rabós, el butlletí de la província recull la confirmació oficial, segons la qual, es declara que “se halla invadida por la filoxera una viña situada en «coll de Fornells», del distrito municipal de Rabós”. Es tracta del primer document públic en què es reconeix la invasió de la fil·loxera.

Fa temps que el territori es manté alerta sobre l’arribada de la fil·loxera. S’han fet congressos, debats al Congrés i tota mena d’escrits, en bona part liderats per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Però el que ha caracteritzat els anys previs ha estat la lentitud i el desconcert de les autoritats, que han estat incapaces d’acordar mesures contundents, i al mateix temps la inconsciència i la incúria dels pagesos. No deixa de resultar paradoxal que, el mateix mes que apareixia la notícia, la premsa empordanesa es fes ressò de les pressions dels comerciants de l’altra banda de la frontera per comprar raïm de l’Empordà, sobretot a causa de la fallida del mercat francès. El territori ha viscut en un miratge del qual es despertarà tràgicament aquell 30 de setembre. Les propostes més radicals que han fet alguns enginyers agrònoms, com ara l’arrencada de ceps, no han anat acompanyades de pressupost, amb la qual cosa s’ha anat congriant una lògica irritació arreu del territori, tal com es posarà de manifest amb el motí de Llers.

Sigui com sigui, a partir d’aquell primer focus, la malura s’estendrà arreu del país sense que ningú trobi la manera d’aturar-la. Dos mesos després, un informe oficial dictamina que hi ha 79.772 ceps atacats entre la frontera i la ciutat de Figueres, cadascun dels quals és marcat i arrencat. En aquest mateix document, es remarca “la rapidesa astoradora i imprevista en el desenvolupament d’aquesta plaga [...] i la manera com s’ha estès per damunt d’aquella imponent trunyella de muntanyes quasi inaccessibles”. A finals d’aquell any, la fil·loxera ja ha envaït tot l’Empordà. El 1883, després de travessar la Tordera, arriba al Vallès i al Maresme; el 1886, al Barcelonès; el 1887, al Penedès; el 1892, al Bages; el 1893, a la Conca de Barberà i al Priorat, i el 1900, a l’Urgell, la Segarra i el Pallars. El balanç final serà catastròfic. Només a les comarques gironines, es destruiran prop de 39.000 hectàrees de vinya, la qual cosa es traduirà en la ruïna d’alguns municipis, sobretot a l’Alt Empordà. Joan Tarrés recorda que, temps enrere, tots els camps del coll de Fornell eren dominats per la vinya, fins i tot els més costeruts. Avui, però, en resten escassament quatre hectàrees i el paisatge és dominat pels vells marges i bancals i alguns brots de vinya que es resisteixen a desaparèixer.