“La paraula ‘por’ no surt en el meu diccionari”

Ala presidenta del Parlament, Carme Forcadell, jo la vaig conèixer el 2012, quan era presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. Coincidíem de tant en tant en alguns actes de l’ANC, i sempre l’havia vist acompanyada pel seu marit, Bernat Pegueroles. “Ara no deu ser així, no?”, li pregunto en començar la conversa que mantenim al seu despatx del Parlament. “No. Ara ens veiem molt menys. I és cert: abans en Bernat m’acompanyava als actes, perquè habitualment eren després de la meva jornada laboral i de la seva, o en cap de setmana, i era una manera de veure’ns, de poder xerrar pel camí. Ara no.” Ara, de fet, Forcadell va habitualment en cotxe oficial i condueix poc. “El meu cotxe particular [un Honda Cívic de color vermell] no el condueixo gairebé mai; només algun cap de setmana, de vacances”, explica. I hi afegeix: “Ha estat un canvi de vida espectacular”, al qual s’ha hagut d’adaptar molt ràpidament. Perquè de presidir l’ANC a ser la presidenta del Parlament hi ha un bon salt. Al principi, diu, “va ser vertiginós”, perquè no tenia cap experiència parlamentària, i encara menys de presidenta de la institució. “Em van ajudar dues coses: primer, venir del món de l’ensenyament i tenir clar que en aquesta vida tot s’aprèn, i segon, que el personal del Parlament és excel·lent i m’ha ajudat molt.”

Ara, però, Forcadell, que viu en un pis a Sabadell (175 m²) des que tenia 18 anys –“vaig néixer a Xerta, però ens vam traslladar a Sabadell quan jo estudiava a l’Autònoma i el meu marit treballava a Sabadell”–, confessa que sent molt més que abans el pes de la responsabilitat. “Dormo més malament ara que abans; em desperto”, diu. Però no és pas per la intranquil·litat pel que pugui passar, “és per massa activitat”. “Em desperto i ja començo a pensar en el que he de fer l’endemà: que si això, que si allò..., i ja no dormo bé.”

Però es confessa tranquil·la. “La paraula por no surt en el meu diccionari”, diu quan li pregunto què li ha passat pel cap quan ha hagut de signar els requeriments del TC o quan s’ha vist immersa en una investigació judicial pel presumpte delicte de desobediència al Constitucional i ha hagut d’anar a declarar. “A ningú li agrada anar als tribunals. A ningú. Si em fa respecte? Sí. Però també em fa molt respecte la responsabilitat que tinc com a presidenta del Parlament”, sosté. I hi afegeix: “Hi haurà un judici? Sí, és clar. Però i què? És el preu que hem de pagar per defensar el que defensem. Si el preu per defensar la llibertat és anar a judici i rebre una sentència, doncs la rebrem. No em preocupa.”

A ningú? “Qui pateix més és la meva mare, que és gran i que viu a Xerta, i ara no la puc anar a veure tan sovint com abans. Ella sí que pateix, però pateix per mi sobretot perquè em veu poc.” La resta de la família, diu, “ho porten bé”, tot i que en un altre moment de la conversa admet que, del preu personal que podria pagar si el full de ruta no sortís bé, a casa no en parlen. “De les conseqüències, no en parlem. No en parlem mai, perquè sortirà bé.” Ells, però, més que ningú, són conscients que l’Estat és Goliat i que nosaltres som David. I li recordo que la cadena SER va fer públic mesos enrere que el Ministeri de l’Interior havia fet un seguiment especial no només d’ella, sinó del seu marit, dels seus dos fills (Bernat i Ferran) i de la seva germana. “Ens vam enfadar, molt, quan vam saber que ens havien rastrejat les nostres dades fiscals, el patrimoni... Les nostres vides, vaja.” I explica el cas: “Ho vam saber per la SER, però ja ho havíem intuït, perquè per Xerta havia aparegut gent que feia preguntes a amics i coneguts sobre nosaltres i les nostres vides. Els veïns primer es van pensar que eren periodistes, però després se’n van malfiar, perquè, quan els demanaven de quin mitjà eren, no els responien, i quan algú els va preguntar si volien que els posessin en contacte amb nosaltres, van marxar...”

“Serà una batalla complicada. Ningú sap què pot passar”, admet. I reflexiona: “No podem tenir-ho tot previst, perquè no sabem com reaccionarà l’Estat espanyol.” Però confia en la gent. “Sí, sortirà a defensar el que calgui.” Tot i que se’n fa creus “de l’immobilisme de l’Estat espanyol” i de com s’han capgirat algunes coses. “Abans el Parlament debatia i legislava, i si alguna llei a l’Estat no li semblava bé, presentava recurs. Ara no, ara actuen preventivament i intenten censurar el Parlament. I això és molt greu, molt”, hi afegeix.

Carme Forcadell (Xerta, 1956) és la viatgera de la família. Ha visitat tots els continents menys Austràlia –la llista de destinacions és llarguíssima, i n’hi ha de molt llunyanes–, però aquest estiu no se n’anirà gaire lluny. “Quan viatges, t’adones que hi ha bona gent arreu, i que podem vestir-nos o menjar de manera diferent, però els sentiments són els mateixos”, hi afegeix. Aquest any no marxarà gaire lluny perquè al Parlament hi haurà activitat aviat, i confia que en aquest nou tram parlamentari no hi hagi més crispació del compte. “Potser sí que a l’hemicicle ara es respira més tensió, però després els diputats són capaços, quan surten, d’anar a fer un cafè junts. I això és el que espero que continuï passant.”

Llegeix menys que abans perquè arriba a casa esgotada –les seves dues últimes lectures han estat Les darreres paraules, de Carme Riera, i Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols–, cuina també menys que abans –“però quan ho faig em relaxa”– i, quan arriba enfadada o capficada, es treu les cabòries de sobre anant a caminar –“a vegades surto a caminar a les nou o les deu del vespre; m’ajuda a pensar”–. No se sent sola –“la gent sempre és molt amable, fins i tot els del no”– i és conscient que el seu nom anirà lligat per sempre a la frase aquella de “president, posi les urnes!”: “Era una frase que sintetitzava el desig de l’Assemblea després de la Diada. És clar que era pensada, però mai em vaig imaginar l’impacte que tindria, ni que es fes tan popular.” Ambiciosa? “Si és pel meu país, sí.” Afany de protagonisme? “No. Respecto si hi ha algú que ho pensa, però no considero que en tingui.”

I, per prudència, la que exhibeix quan li pregunto si el seu futur és fer carrera política. “A mi m’agradaria no continuar. Però ja fa temps que vaig decidir que no diria mai «d’aquesta aigua, no en beuré». Quan vaig deixar la presidència de l’Assemblea, volia descansar. I ja ho veus: vaig acabar a la presidència del Parlament. O sigui que la frase aquella que diu «d’aquesta aigua, no en beuré», jo no la diré...”