Tubella i Solé Sabaté creuen que la gent validarà el referèndum i guanyarà el sí

La dependència

Com qui no vol la cosa ens acostem al moll de l’os i l’exrectora de la UOC enfoca l’objectiu: “Ha faltat valentia per fer la Universitat de Catalunya. Hi havia consens amb els rectors, vam fer un llibre blanc que parlava de crear lligams entre universitats per teixir un sistema universitari racional, potent, amb intercanvi, amb debat, capaç d’homologar-se a Europa, per exemple amb el 3+2, però els mateixos rectors el van desar al calaix per no fer enfadar Espanya.” L’historiador agafa el fil: “La universitat és un organisme espanyol i a l’Estat no li ha interessat planificar, sinó crear un clientelisme provincià. La multiplicitat d’universitats ha donat sortida a molta gent i ara el temor per la feina, les carreres, el prestigi, els contactes pesa més que cap altra cosa, per exemple el criteri majoritàriament favorable al procés sobiranista de Catalunya.”

La catedràtica troba a faltar el lideratge crític intel·lectual de la universitat: “No s’entén que no hi hagi un debat intel·lectual important sobre el que ens està passant, ni sobre el país que volem. Ni que la presència universitària al Pacte Nacional pel Referèndum hagi estat a través d’un grup d’exrectors.”

Tot acaba desembocant en el bloqueig de la dependència i les oportunitats de la independència. El diàleg flueix. “Si volem una Catalunya pròspera i amb futur la universitat ha de ser qüestió d’estat i a Espanya no ho ha estat mai. El principal recurs natural que té Catalunya són les persones; si no tenen una educació de qualitat, d’excel·lència, no farem res”, afirma la catedràtica. “Hem de crear la Universitat de Catalunya per coordinar i connectar les diferents universitats, per optimitzar l’estructura, per destinar-hi més recursos” (I.T.) “...i per trencar actituds gremials i aquest petit caciquisme que hi ha instal·lat i que bloqueja les iniciatives que busquen avançar” (J.M.S.S.). “Amb poc esforç podríem capgirar aquesta situació, però només ho podem fer si Catalunya és independent i té la competència plena” (I.T.).

La independència

No són independentistes de fa uns quants anys, sinó de fa unes quantes dècades. De quan ell, que venia d’un poble on tothom parlava català, a l’internat no li permetien escriure les cartes als pares en català, ni veure els partits del Barça a la tele; i de quan a ella, que era de la Bisbal però va anar a escola a Barcelona, li van arribar a pegar per haver utilitzat el català i no “la lengua del imperio”. “Als 15 anys ja m’havia fet del PSAN”, afegeix. “De seguida t’adones que hi ha una negació absoluta dels teus valors” (J.M.S.S.) “i que l’únic projecte d’Espanya és la imposició dels seus” (I.T.). Rebels de ben petits, quan l’independentisme era minoritari, la resta ha vingut per acumulació històrica, per decantació. Hi ha consens que “la humiliació de l’Estatut, ja el 2006, és el que ha fet que la gent s’adoni que tot l’entramat polític espanyol de la Transició és mentida i que moltes de les coses que ha viscut durant dècades formen part d’aquesta mentida i de la violació sistemàtica de tots els valors del poble català (històrics, culturals, econòmics, educatius...) i de la impunitat amb què s’ha fet” (J.M.S.S.). També coincideixen a qualificar la sentència del Tribunal Constitucional com “el seu gran error”, perquè “allà van demostrar que tot és trampa i la impunitat amb què actuen en tot, com després s’ha vist amb els diners del rei, els bancs, el poder econòmic, les clavegueres de l’estat...”.

Solé Sabaté, autor de 14 llibres sobre la Guerra Civil i primer director del Museu d’Història de Catalunya, explica l’admiració que genera la mobilització i la transversalitat del procés als departaments d’història d’Europa i Amèrica: “Als Estats Units em recorden que ells, que són 250 milions, pels drets civils dels negres van mobilitzar 400.000 persones i nosaltres que som quatre gats, fem sortir un milió i mig de persones. Aquí passa alguna cosa, diuen.”

La qüestió, però, ja no és si aquí passa res, sinó si és irreversible, si arribarà a port i com ho farà. “La gent ara ja té claríssim que primer és ser independents i després, si convé, negociar una relació, perquè si no és una enredada. Qui es creu ara Pedro Sánchez quan parla de federalisme? Tubella assisteix i Solé Sabaté remata: “L’afecte de la majoria dels catalans cap a l’Espanya històrica s’ha acabat. Ja no hi és. Això és irrecuperable. I més quan l’única proposta d’encaix que t’ofereixen des d’Espanya és la por i la imposició.”

El referèndum

Un dels moments de la conversa és veure Imma Tubella fent el cor fort per donar la raó a José María Aznar, quan va dir “primero hay que vencer y después hay que negociar”. “La gent ara ja té claríssim que primer és ser independents i després, si convé, negociar una relació, perquè si no és així és una enredada”. Això porta directament a la casella de la unilateralitat, sense acord possible. Així ho veu la catedràtica, que aprofita per rescabalar-se de la primera cita recorrent a Gil de Biedma, “de todas las historias de la historia, la más triste es sin duda la de España, que siempre termina mal”, una visió corroborada per la perspectiva històrica del seu col·lega. “Espanya no ha negociat mai bé. Mira Cuba, amb 1,5 milions d’habitants, gairebé la meitat d’origen peninsular, i no van saber ni negociar! I ho van perdre. No negociaran”, conclou.

No hi ha debat sobre l’1-O. Hi haurà referèndum, serà legal, tindrà la força de la participació de la gent i guanyarà el sí. “Al conjunt de Catalunya és un clam unànime. El conflicte és a l’àrea metropolitana, però Espanya no ofereix res, Catalunya sí, i la gent que es considera d’esquerres s’haurà de comprometre amb això o amb la repressió i la por”, analitza Solé. Ara bé, l’experta en comunicació és ella i tot i que comparteix el veredicte final, també creu que hi ha una feina clau a fer per arribar a la gent que encara no es planteja votar sí: “Hauríem de tenir un relat sobre el país que volem. Ens falta un mantra, un eslògan que resumeixi el que perseguim i que identifiqui com més gent millor”. Recorda aquell “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia“ que va triomfar el 1976, o també els quatre principis bàsics (treball, col·laboració, felicitat i ideals) que van aglutinar els americans cap a la independència enfront dels valors feudals d’Europa. “A nosaltres ens falten aquestes quatre idees bàsiques per dir a la gent de l’àrea metropolitana “què voleu, això o allò?”. Més democràcia, més prosperitat, més justícia social, corrupció zero... Les idees flueixen tan ràpid que sembla que l’eslògan es faci tot sol.