DESMUNTANT EL NO
Catalunya (NO) ha estat un estat, (ni) ha tingut reis
El Casal de Barcelona (mai) va dirigir de manera sobirana Catalunya i (mai) va arribar a manar al Mediterrani
Fins i tot l’enciclopèdia Espasa Calpe parla del Casal de Barcelona com a llinatge de sobirans independents
A falta d’un historiador de capçalera, a tret de periodista s’ha de considerar encertada l’opció de recórrer a les enciclopèdies, compendi reconegut de coneixement i ciència. I, per començar, l’Espasa Calpe, una enciclopèdia gens sospitosa d’afavorir la causa catalana, com així seria vista a ulls d’aquells que neguen la realitat nacional de Catalunya la Gran Enciclopèdia Catalana. Quan l’Espasa Calpe parla de la Casa de Barcelona ho fa amb els termes següents i, evidentment, en castellà: Linaje de los soberanos de Cataluña y posteriormente reyes de Aragón. En una enciclopèdia les paraules no s’usen mai de manera gratuïta i, en aquest cas, destaca l’ús del terme soberanos. Feta la consegüent recerca a la mateixa enciclopèdia per conèixer la manera com es defineix aquest concepte de connotacions reials, l’Espasa Calpe diu: soberano: que ejerce o posee la autoridad suprema o independiente. Independent, que vol dir que exerceix amb independència, sí, sí: in-de-pen-dèn-ci-a. Espasa Calpe dixit, cas resolt, no hi ha debat possible.
Però, per si de cas. Què hi diu, la Gran Enciclopèdia Catalana, quan resol l’entrada del Casal de Barcelona? Hi perverteix la història amb una definició idealitzada del que va ser el noble casal barceloní? Doncs ho resol d’una manera molt similar de com ho fa la seva competidora castellana: Dinastia de sobirans de Catalunya, després d’Aragó. Un professor universitari amb suposats coneixements d’història, vel·leïtats intel·lectuals i poca estima al Principat –material que abunda en les files del partit de Ciutadans– diria que el terme dinastia deforma, volgudament, la realitat històrica i que aquesta s’expressa més bé amb el terme llinatge, emprat per l’Espasa Calpe. No hi ha dubte, però, que una enciclopèdia i l’altra parlen de sobirans per referir-se als comtes i reis que van sorgir de la Casa de Barcelona i que van portar Catalunya a dominar el Mediterrani durant la baixa edat mitjana.
Cap d’aquests saberuts que s’atreveixen a dir que Catalunya no va tenir mai la condició d’estat independent no s’atrevirien a mirar a la cara a Jaume I, dit el Conqueridor, si hi poguessin tenir una entrevista impossible. Segur que li dirien que un estat és el poder centralitzat, sotmesos els nobles i els territoris, i li recordarien que va haver de pidolar als seus vassalls diners i tropes per anar a la conquesta de València i Mallorca. Per contra, el rei en Jaume els ensenyaria el pergamí amb el qual van segellar, d’igual a igual, l’acord amb la corona de Castella pel repartiment dels territoris reconquerits, i ben segur que els faria callar recordant-los que després de conquerir Múrcia i entregar-la al seu gendre i rei de Castella, Alfons, va proclamar que Catalunya era el millor regne de la península Ibèrica. També és cert que hauria pogut tenir més sentit d’estat i pensar-ho millor abans de trossejar el regne al testament per complir amb tants fills i tantes dones com va tenir.