La unitat de la llengua catalana (NO) existeix

Com a principal eina de cohesió i identitat, la unitat de la llengua catalana –inqüestionable des del punt de vista científic– no només ha estat sistemàticament posada en quarantena sinó que cada cop que els partidaris del secessionisme lingüístic han estat al poder han fet servir tota l’artilleria legal i normativa que tenien al seu abast per intentar recollir els fruits de la famosa màxima imperialista del “Divideix i venceràs”. Els acadèmics com Ona Domènech, directora del programa de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, ho tenen clar: “Tots els filòlegs i lingüistes, tant catalans com espanyols o estrangers, entre ells grans figures de la romanística internacional com Joseph Gulsoy, Marie Claire Zimmermann o Georg Kremnitz, assumeixen com a evidència inqüestionable la unitat lingüística dels territoris catalanoparlants.” Qualsevol que parli del valencià i el balear com a llengües pròpies totalment separades del català, recorda Domènech, ho fa mogut per interessos ideològics i polítics. “Un discurs d’aquest tipus –constata– se sosté en l’actitud anomenada secessionisme lingüístic, que vol separar una varietat lingüística de la llengua a què pertany normalment, per tal de fer considerar aquesta varietat com una llengua distinta.”

Després d’anys de travessia pel desert i malgrat que s’avança poc a poc perquè amb el PP en majoria s’havia retrocedit moltíssim, bufen nous vents tant al País Valencià com a les Illes Balears, com ho demostra que conèixer el català torna a ser requisit indispensable per treballar de funcionari. En el seu informe de balanç del 2016, Plataforma per la Llengua recorda que “tot i que el govern espanyol ha estat en funcions, les institucions centrals de l’Estat han aprovat fins a 62 normes impositives del castellà”, tot i que per primer cop també hi ha bones notícies: “Els canvis de govern de l’Aragó, les Illes Balears i el País Valencià han fet que es restablissin certes lleis que havien quedat derogades.” En el cas del País Valencià, l’esborrany de l’avantprojecte de la Llei d’Ocupació Pública de la Comunitat Valenciana estableix, en l’article 61, que per a accedir a l’Administració de la Generalitat els aspirants hauran d’acreditar “el coneixement del valencià que es determine reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents”. Hi va haver discrepàncies entre el Partit Socialista i el grup Compromís, que volia assegurar-se que els canvis fossin ràpids, i finalment la llei inclourà una disposició per fixar quin és el nivell lingüístic exigible si el comitè encarregat de desplegar la normativa ho fa amb retard. Al març, el Parlament balear també va aprovar que el català torni a ser necessari per exercir de funcionari a les Illes. De tota manera, cal destacar que l’únic que fa el nou redactat de la Llei de Normalització Lingüística és retornar a la llengua l’estatus que el PP li havia robat.

El canvi de color polític també ha fet restablir ponts entre la comunitat catalana. Al mes de febrer, en una trobada que s’ha qualificat d’històrica, els tres consellers de Cultura dels governs català, valencià i balear van signar la Declaració de Palma, amb la qual s’han compromès a col·laborar en matèria de llengua i cultura. Entre els objectius destaca el d’“unificar i donar prestigi a la llengua comuna”. A la trobada es va oficialitzar el reingrés del govern de les Illes Balears a l’Institut Ramon Llull, que es vol consolidar “com a organisme de promoció exterior”.

La comunitat catalana fa pinya i l’Estat no s’ho pot permetre. El mateix dia que es presentava la llei del referèndum que donarà cobertura jurídica a la consulta de l’1 d’octubre, el Tribunal Constitucional vetava que el català sigui la llengua prioritària en l’acollida d’immigrants. També va limitar al 25% la quota catalana en les pel·lícules, entre altres tisorades que pretenen afeblir l’ús de la llengua en l’àmbit social, cultural i empresarial.