DESMUNTANT EL NO
Catalunya (NO) podrà quedar-se a la UE
A Brussel·les s’imposa sempre el pragmatisme: la resposta no serà jurídica, sinó basada en criteris polítics i interessos econòmics
Pragmatisme. Potser els euròcrates esbufeguen quan se’ls pregunta si la Catalunya independent podria quedar-se a la Unió Europea: “Nein!” La seva resposta de manual és que “si un territori d’un estat membre deixa de ser-ne part perquè es converteix en independent, els tractats no s’aplicaran més en aquest territori”. I la traducció lliure que en fa la diplomàcia espanyola condemna l’estat català a “vagar per l’espai sense reconeixement i quedar exclòs de la UE pels segles dels segles” [sic]. Però a Brussel·les són uns campions del pragmatisme i, tot i que sigui a la desesperada i amb un acord en l’últim minut d’una cimera de matinada, no es limitaran a rimar secessió amb expulsió.
La crisi de l’euro ha demostrat fins a quin punt la UE és flexible i té capacitat d’imaginació i creativitat per interpretar els tractats segons li convé. L’article 125 del de Maastricht, per exemple, prohibeix expressament rescatar països, però això no ha estat cap impediment per salvar Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre. La factura ja puja a més de 463.000 milions d’euros, que per ser il·legal no està gens malament. Tampoc el BCE no pot, segons la legislació comunitària, finançar els governs, però Mario Draghi imprimeix bitllets i els regala als bancs perquè, després, els prestin als governs. Els tractats tampoc no preveuen una ampliació interna de la UE, però amb la boca petita, fora de micròfon, als passadissos, no pocs funcionaris de les institucions comunitàries reconeixen que també, en cas de trencament, s’imposaria el sentit comú.
Calma, demana l’eurocomissari d’Ampliació, el finès Olli Rehn: l’encaix de la Catalunya independent a la UE es pot resoldre de manera relaxada. I no amb les amenaces que han arribat de Barroso, Van Rompuy o Juncker. Prescindirà la UE d’una capital com Barcelona mentre obre les seves portes a nous estats membres que fa vint anys s’estaven matant entre ells o que van aconseguir independitzar-se amb una guerra? Croàcia ja és a dins i Sèrbia i Montenegro, a la sala d’espera. S’expulsarà set milions i mig de ciutadans europeus, que paguen més del que reben des del primer minut (des que Espanya va entrar al club el 1986) i que compleixen el 100% de la legislació comunitària? La UE estaria traint els seus valors i principis fundacionals i es perjudicaria econòmicament.
L’únic que preocupa és el previsible vet d’Espanya, però resistiria Madrid la pressió de la resta de capitals? Tampoc els alemanys no volien rescatar Grècia. I si alguna cosa vol ara Merkel és que l’Estat espanyol pagui el seu deute públic (i no podria fer-ho sense un acord amb la Catalunya escindida). Però també hi ha vida més enllà de la UE: mantenint-se només en l’Espai Econòmic Europeu (aquí Espanya no tindria dret de vet), Catalunya podria intentar ser la Noruega del sud (o la Suïssa o la Islàndia) i seguir venent els seus productes a 500 milions de persones. El Brexit, de fet, ha demostrat que tot és possible, agradi o no a tots els socis. L’any passat, el Regne Unit va preguntar als ciutadans si volien continuar formant part del projecte europeu. El resultat del referèndum ha obligat a moure fitxa. Londres tot just ha iniciat els tràmits per marxar, però les negociacions evidencien que la història de la UE no està, ni bon tros, escrita.