Catalunya (NO) pot fer un referèndum vinculant

“Només els referèndums legals acordats valen i, si no, no”, assegurava el president de Freixenet, Josep Lluís Bonet –que ja fa anys que fa campanya a favor del no tot advertint del “desastre” que suposaria la independència–, l’endemà que el Teatre Nacional de Catalunya abaixés el teló havent representat una de les seves millors funcions. El dia 4 de juliol, el TNC tenia un públic a l’altura del moment històric que es vivia. Tan entregat estava que fins i tot, com va ironitzar el president, Carles Puigdemont, per primer cop a la història s’aplaudia i s’ovacionava un text legislatiu. Va ser durant la solemne presentació de la llei del referèndum d’autodeterminació, el marc legal que permetrà als ciutadans de Catalunya votar l’1 d’octubre i fer-ho amb les garanties democràtiques que els nega l’Estat espanyol.

Perquè la majoria de catalans no podrien estar més d’acord amb la frase de Bonet; però, com que és una profunda contradicció demanar que un referèndum s’ajusti a la legalitat espanyola si aquesta li nega el dret a existir i durant anys s’ha demanat un pacte de totes les maneres possibles a l’Estat, que ha dit que no arribarà mai, la consulta vinculant de l’1 d’octubre s’ajustarà a la legalitat catalana i serà emparada pel dret internacional. L’essència del constitucionalisme modern, sorgit a finals del segle XVIII a l’Amèrica del Nord i França, és la de posar límits al poder de l’Estat i obtenir més sobirania popular. És per això que la llei mai pot fer de cotilla i convertir-se en una arma contra la convivència dels pobles, sinó en el seu vehicle.

El catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo és un dels juristes que més sap de la Carta Magna i recorda que els referèndums consultius només estan permesos a l’Estat espanyol en el cas de reforma de la Constitució o dels estatuts d’autonomia, però també és un dels que més pedagogia ha fet a favor de la causa catalana. En primer lloc, destaca que, tot i que la resta de referèndums no són jurídicament vinculants, “per sentit comú ho han de ser sempre, ja que no pots preguntar una cosa a la gent i després fer just el contrari”. En segon lloc, Pérez Royo ha reiterat fins a la sacietat que el problema no és de naturalesa jurídica, sinó política, i aquí es reafirma: “La sentència de l’Estatut va ser un cop d’estat, de manera que ara la solució és oblidar-se de moment de la Constitució.” “El referèndum a Catalunya ja és inevitable –continua–, així que no hem de partir de la Constitució, sinó donar-li una resposta política i després ja buscarem l’encaix jurídic.”

Si la decisió dels catalans és que volen separar-se d’Espanya, el Parlament proclamarà de manera immediata la independència. En l’exposició de motius de la llei del referèndum es recorda que “els pactes sobre drets civils i polítics i sobre drets econòmics, socials i culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 19 de desembre del 1966, ratificats i en vigor al Regne d’Espanya des del 1977, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans”. Les interpretacions més estrictes asseguren que és un dret reservat a les colònies, però segons Josep Costa, lletrat i professor associat de teoria política a la Pompeu Fabra, “la peculiaritat de les colònies és que tenen directament el dret de secessió; en la resta de casos, s’interpreta que un poble no té dret a la secessió si l’Estat al qual pertany li respecta el dret d’autodeterminació”. En un informe de Diplocat, Costa exposa que l’autodeterminació requereix que els pobles puguin decidir el seu estatus polític i perseguir el seu propi desenvolupament econòmic, social i cultural, i Catalunya podria apel·lar al seu dret a l’autodeterminació “justificant que el seu estatus polític li és imposat i no pot desenvolupar-se lliurement dins de l’Estat espanyol”. De fet, remata, “és difícilment imaginable una situació amb més arguments favorables a l’autodeterminació externa en una democràcia occidental”.