“Això és una obra col·lectiva, i signarem tots si s’ha de fer”

Si algú fa una repassada freda de la biografia de la Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975), la primera impressió que es pot endur és que el seu perfil estava predestinat a ser el que ha estat: la primera dona –“i no vull ser la darrera”, s’afanya a dir– consellera d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. “I Alimentació... I això que soc complicada per al menjar!”, afegeix rient. Nascuda i criada a pagès, la família tenia una granja d’un centenar de vaques lleteres que avui gestiona un dels seus germans i que és a pocs metres de la seva casa actual, tot i que les noves responsabilitats fan que dormi molts dies en un petit pis llogat amb la parella a Barcelona. També la trajectòria professional de la consellera ha transcorregut sempre al món rural, un sector “on aprens de tot” i que coneix, per tant, a fons. Així que... bingo?

Serret parla sense estridències, amb un to tan serè com ferm en els convenciments. I si s’embala, ja no l’atures. No cal gratar gaire perquè confessi que la seva trajectòria no va ser tan natural ni buscada com sembla. “Tastaolletes” de mena, com s’autodefineix, a BUP va saltar de ciències a lletres, i va entrar a l’Autònoma en la segona promoció de la llicenciatura –fins llavors només de segon cicle– de ciències polítiques, sense especialitzar-se. En acabar, doncs, ni ella ni els que l’havien de contractar sabien ben bé de què podia treballar, així que va començar a tirar currículums... i, coses del destí, la van trucar d’Unió de Pagesos. S’hi va estar nou anys com a dinamitzadora del jovent a les comarques de Barcelona, anys “de floriment i aprenentatge”, assegura. Anys també en què el sindicat agrari va protestar molt cremant pneumàtics i tallant carreteres contra la política del govern, de la qual ara és la màxima responsable. “Sempre es veu diferent des de l’altra banda, és clar, però has de ser capaç de mantenir la perspectiva, a més que la d’UP no era una oposició perquè sí: no acabava amb la mobilització, l’endemà hi havia un més enllà amb la negociació”, defensa diplomàtica.

Arran del Congrés del Món Rural el 2005 i el 2006, ja tornada a la Noguera i després d’un parèntesi d’un any a l’associació Provedella –que diverses cooperatives van fundar per fer front a la crisi del clenbuterol, la de les tristament famoses “vaques boges”–, va entrar el 2007 a la Fundació del Món Rural, òrgan del govern que va deixar... per passar a estar sota la seva responsabilitat. Això sí, conserva la plaça per si hi vol tornar en el moment que, no sap quan perquè ha après que “no val la pena planificar i t’has de deixar portar”, deixi això de la política.

Això de la política... com va ser, que va entrar en això de la política? D’on va venir que ERC es fixés en una semidesconeguda per oferir-li la conselleria fa poc més d’un any i mig? D’entrada, perquè volia visualitzar l’aposta per la dona en el sector agrari, i en tenien referències positives. I Serret ja havia estat regidora de Cultura i Festes del 2007 al 2011 al seu poble en una llista d’ERC, amb qui des de feia anys col·laborava a redactar programes electorals, per afinitat amb amics de generació i servei al poble. L’experiència, en tot cas, no estava ni de bon tros encaminada “a fer carrera política”, un món en què va entrar de debò de manera natural arran de la gran manifestació de la Diada del 2012. Després d’ajudar a muntar un autocar a Vallfogona, va fundar la secció local de l’Assemblea Nacional Catalana i a poc a poc aniria coneixent gent i engrescant-se en projectes, perquè allò “es fa en positiu i de manera col·lectiva, i t’identifiques amb aquest sentiment”. “La meva és d’aquelles generacions que no tenien gaires ídols, i l’ANC és una manera de construir un lideratge col·lectiu més proper”, subratlla. I és clar, una cosa va portar a l’altra: la van fer presentar al secretariat nacional, va entrar en el comitè permanent i acabaria ocupant la secretaria d’acció política, on redactaria, per exemple, argumentaris per la independència dirigits al món agrari.

Però ella, ja era independentista des de sempre? “No m’he sentit mai portant la bandera, però tens els teus valors i estudiant polítiques comentes l’actualitat, en una època amb Aznar que et va formant les idees, i després a UP també veus situacions del dia a dia”, analitza. Tot plegat, assegura, realitats que li van fer trontollar el que havia après a l’escola pública, que Catalunya era en una Espanya plurinacional. “A mesura que fas una evolució i contrastes se’t va desmuntant la manera d’interpretar el món”, conclou.

És clar que hi va un tros entre el fet d’arribar a aquesta conclusió i signar requeriments judicials per delicte penal com a membre d’un govern independentista, per molt que la seva conselleria no estigui directament implicada en l’1-O. “Tenim molt clar per què hi som i què implica el que farem, i com que és una obra col·lectiva, si hem de posar tots la nostra signatura, ho farem”, referma. Encara que la porti a la presó? “Si realment hi anem voldrà dir que hem guanyat, perquè hem desemmascarat els qui no són tan democràtics”, contesta. I com que té ganes de parlar-ne, prossegueix amb una reflexió de fons. “Cada dia hi ha gent que assumeix riscos: bombers, policies, operaris, transportistes, mestres... Cada feina té els seus, i augmenten en certes circumstàncies... Doncs avui ser polític i independentista a Catalunya és arriscat per unes interpretacions legals i actuacions injustes, però cal assumir-ho i treballar perquè deixi de ser-ho”, subratlla

D’acord, però... no l’espanta? “A tothom l’espanten les coses, no soc cap inconscient, però en la meva escala de valors, què em pot suposar: un desprestigi social? Privació de llibertat? Béns embargats? Tinc una hipoteca i un cotxe de segona mà; la vida dona molt més, hi ha molt més a guanyar que a perdre”, clama. Un convenciment que, admet, no vol dir que no passi nervis... “Intento tenir la consciència tranquil·la, tot i que això no vol dir que no em neguitegi, preocupa la transcendència i fa vertigen a vegades”, reconeix. Per això en el temps lliure intenta evadir-se fent caminades, viatjant –se n’ha fet un fart per mig Europa, Àsia, Amèrica... tot i que “enguany tocarà cotxe” i s’haurà de quedar més a prop–, quedant amb amigues o estant amb la família... La família... no pateix? “Sí, però en parlo poc amb ells, encara estan en la fase d’estar orgullosos”, reconeix. I més que n’estaran, perquè no és de les que es rendeixen a les adversitats: “Mirat amb perspectiva ja estem provocant canvis, però després de l’1-O tot això ha de continuar...”