De Niça a Mossul

La casualitat ha volgut que el primer aniversari de la massacre de Niça coincidís amb un revés estratègic per a Estat Islàmic: la caiguda de Mossul, el seu principal bastió a l’Iraq. Tres anys després que el líder de l’organització gihadista, Abu Bakr al-Baghdadi, hi proclamés el “califat” des de la trona de la gran mesquita medieval d’Al-Nuri, l’exèrcit iraquià entrava diumenge passat a Mossul i n’expulsava els gihadistes, confinats ara en àrees desèrtiques a l’oest del país i a la ciutat siriana de Raqqa. Experts en la lluita contra el terrorisme internacional alerten, però, que les pèrdues territorials d’Estat Islàmic no impliquen la seva derrota, ja que l’organització conserva una poderosa influència global a través de la seva ideologia destructiva. Mentrestant, és previsible que la debilitació d’Estat Islàmic tingui conseqüències a l’Orient Mitjà i a Europa. A l’Iraq, per exemple, la desaparició de l’enemic comú amenaça d’esquerdar l’aliança que es va forjar entre rivals tradicionals –àrabs i kurds, sunnites i xiïtes–, mentre que el replegament dels fronts iraquià i sirià fa témer l’acceleració del retorn de combatents europeus als seus països d’origen per perpetrar-hi atemptats.

Només l’any passat, 135 persones van morir per la violència terrorista gihadista a la Unió Europea i 718 sospitosos hi van ser detinguts. “Mai abans havia estat tan evident la necessitat de compartir informació com en els dos darrers anys, amb el nombre d’atemptats sense precedents –fallits, avortats, però també culminats amb èxit– arreu d’Europa”, alertava el director de l’Europol, Rob Wainwright, en l’informe Situació i tendències del terrorisme a la Unió Europea (2017), al juny. Als atemptats del 2016, cal afegir-hi els d’aquest any a Estocolm, París, Londres, Brussel·les... i també el sagnant atac suïcida en un concert a Manchester, al maig, amb un balanç de més d’una vintena de morts i desenes de ferits. El terror gihadista que colpeja Europa des de fa anys –intensificat a partir de les matances de París del gener i el novembre del 2015–, col·loca els governs i les societats del Vell Continent davant de reptes d’enorme complexitat. La lluita contra aquest terrorisme de nova factura desborda els marcs estatals i es lliura des de múltiples fronts.

Si bé tota l’acció policial per garantir la seguretat dels ciutadans és prioritària –investigació de les xarxes de captació, vies de comunicació dels gihadistes, canals de finançament, espais físics i virtuals d’adoctrinament, seguiment de la situació processal i penitenciària dels sospitosos...–, una altra línia d’actuació amb resultats més a llarg termini reclama tanta urgència com la primera: la intervenció per canviar les condicions socials i econòmiques en què creixen molts dels actuals i futurs gihadistes; condicions reals de marginació i exclusió que han servit a una minoria fanàtica per alimentar i justificar el discurs de l’odi, i que han contribuït a fer més profunda la fractura interna en les societats europees.