A DUES BANDES
“No tornarem a tenir una oportunitat com aquesta”
No són nadius digitals, però com si ho fossin. El seu món gira a l’entorn del world wide web, les aplicacions mòbils, l’ensenyament de les TIC i, sobretot, d’avançar-se al futur: una de les claus de l’èxit en una societat que canvia a una velocitat vertiginosa perquè la tecnologia l’empeny. Tots dos comparteixen una passió profunda per l’entorn digital i també per Catalunya. Ha costat molt trobar un moment per fer-los seure junts, perquè tots dos viatgen, físicament, pel món, cosa que els ha permès saber què pensen fora del Principat d’això que un dia vam etiquetar com “el procés”.
“Anant a Madrid amb el TGV m’he trobat gent de fora de Catalunya que en sentir-me parlar en català em pregunta per què volem ser independents. Se sorprenen quan veuen que som gent sensata; ara bé, ells veuen una monstruositat el que volem fer i cap argument sembla que els pugui fer canviar d’opinió. En un d’aquests viatges una dona va veure que a la pantalla del mòbil hi porto una foto dels meus fills i em va preguntar: “Pero con estos hijos tan majos como puede ser usted independentista?” Aquest és el nivell”, així explica amb resignació Francesc Grau com ens veuen des de les Espanyes, si més no els viatgers del TGV.
Possiblement caldria buscar en aquesta diferència de mentalitats les raons d’un encaix que ha estat impossible, a banda de l’esforç que fan els polítics espanyols. “La meitat dels independentistes ho són gràcies a en Rajoy, i abans que ell gràcies als socialistes. Com que cada vegada fan més accions contra Catalunya, ells mateixos fan créixer l’independentisme. Els espanyols ens han abocat a prendre la decisió de marxar”, afirma Montserrat Peñarroya, i ho remata: “No em sento manipulada per cap mitjà de comunicació, com ells volen fer creure tothom, sinó que em sento forçada per l’evidència que és l’únic camí que garanteix el nostre futur.”
Francesc Grau considera que Espanya, de fet, té un problema identitari propi, i ho explica fent referència a les confessions que li han fet alguns amics de Madrid, que li han arribat a dir que els catalans tenim sort perquè tenim una cultura pròpia i una raó per la qual lluitar. “Els meus amics de Madrid se senten deixats de la mà de Déu. La idea de la unitat d’Espanya és un concepte que els han imposat, per això fracassa, perquè no han sabut impulsar una idea que generi il·lusió entre els ciutadans”, conclou Francesc Grau.
Peñarroya i Grau són conscients que el món ens mira, i això fa que el nostre futur es converteixi en motiu de conversa quan viatgen a l’estranger. Montserrat Peñarroya ha estat a ciutats com Nova York, París, Londres i a països com l’Argentina, i assegura que la diplomàcia catalana hi ha fet “molt bona feina”. Arreu li han preguntat sobre el procés, per bé que la interpretació que a cada país es fa sobre les aspiracions de Catalunya depèn de la seva pròpia realitat. “Tothom m’ha desitjat que tinguem sort, excepte una noia que va viure fins als 14 anys a Croàcia i va patir en carn pròpia la guerra dels Balcans. Em va dir que no sabíem on ens estàvem posant, que qualsevol cosa era millor que la guerra”, explica Peñarroya. Aquí, però, els únics que han parlat de violència o de fer servir l’exèrcit són els espanyols, però la idea que som “uns petits revolucionaris” ha reeixit en alguns països europeus, segons confirma Grau a partir de les converses mantingudes amb gent de fora de l’Estat: “Ells veuen Espanya com un país hegemònic i creuen que no hi hauria d’haver problemes interns, i aleshores et deixen anar l’argument que ja no hi ha fronteres i que tots som ciutadans del món...”, comenta lacònicament Francesc Grau.
Ens expliquem bé?
Aquestes accions de boicot són les que veiem; després hi ha la guerra bruta. L’especialista en societat de la informació i facilitadora de coneixements (una paraula gens utilitzada però que ens hem conjurat plegats per traduir i fer-la servir en lloc de la paraula anglesa), està sorpresa que molts catalans hagin descobert que l’Estat té clavegueres i les fa servir. “Trobo que seria naïf pensar que això no existeix. Els estats, tots, sempre han tingut serveis secrets més o menys intel·ligents amb mecanismes de control”, i tanca l’explicació amb sornegueria: “El que passa és que els d’aquí s’assemblen més a la TIA de Mortadelo i Filemón, que no pas a la CIA...!”
Per què dues persones interconnectades amb realitats distants i globals (allò que alguns defineixen com a “ciutadans dels món”) volen la independència? A Montserrat Peñarroya no li falten motius: “Una raó és per pàtria. Catalunya és la meva pàtria. D’altra banda, en el món en què vivim, els països petits són els que saben reaccionar ràpidament i adaptar-se. En canvi, l’estructura espanyola és la d’un dinosaure, és un llast per a nosaltres”, i cita com a exemples on emmirallar-nos: Dinamarca i les repúbliques bàltiques, amb poblacions semblants a la nostra, quantitativament parlant.
Francesc Grau hi afegeix més motius, que també comparteix Peñarroya, “una oportunitat com la que tenim ara de fer un reset mental, d’estat, no la tornarem a tenir. El que podem fer en aquest statu quo ja ho sabem, hi som des de tota la vida! Però ara tenim l’oportunitat de fer un reenfocament de tot! En el context històric i cultural en què està Catalunya, és un moment que no es pot deixar perdre. Si sumem tot això, no hi veig cap motiu per fer marxa enrere”, manifesta rotundament Grau. I Peñarroya postil·la: “Si més no, no hi haurà una altra oportunitat com aquesta fins a la propera generació, com a mínim! Hauran de passar vint o trenta anys...” O sigui, que ho tenen clar, és ara o mai.
És quan et trobes davant la disjuntiva d’arriscar-ho tot quan cal determinació per jugar i guanyar. Pensar en les conseqüències de perdre no té sentit per a Francesc Grau. “N’hem estat parlant amb companys. La pròpia cultura emprenedora té un risc implícit, i això fa que tendeixis a mirar més endavant que no pas enrere. Què passarà si perdem? M’ho puc imaginar però no hi vull perdre el temps. Si perdem, ja ens ho farem per tornar a mirar endavant. Ara prefereixo invertir el temps a veure quines oportunitats puc plantejar quan guanyem, que guanyarem”, afirma amb convenciment Francesc Grau. En aquest sentit, Peñarroya és més moderada. Se sent decebuda per l’actitud dels polítics, “per les picabaralles i les punyalades”. Creu que si no anem més ràpidament és perquè “no acabem d’anar tots a l’una”.
Els dos participants en la conversa a dues bandes no tenen gaire clar si votarem o, més ben dit, si ens deixaran votar l’1 d’octubre. Peñarroya tem que, segons com, es converteixi “en un altre 9-N”, i Grau personalment pensa que votarem, “posar paperetes dins d’una urna és una petició honrada i justa”, però adverteix que hi ha veus autoritzades que diuen el contrari.
El carrer és nostre
Ens poden treure les urnes, però el carrer, aquí no hi ha dubtes, és nostre. Tots dos tenen clar que en funció dels fets que es vagin produint “tocarà sortir al carrer” i es mostren molt convençuts que els catalans hi sortirem perquè ja fa molts any que ens mobilitzem. Francesc Grau fins i tot cita el cas de coneguts gironins que no van anar a votar el 9-N però que estan disposats a sortir al carrer perquè, com bé diu, “ara és el dia”.
“A Madrid troben monstruós el que volem fer”
Defensa que mai tindrem unes circumstàncies millors que les actuals per fer un ‘reset’ d’estat
“Els espanyols ens han abocat a decidir marxar”
“La meitat dels independentistes ho són gràcies a en Rajoy o abans pel PSOE”