“Per poder ser catalans només hi ha un camí”

Esther Chiveli (Vilalba dels Arcs, 1967) diu que ha estat independentista tota la vida però que no en va ser del tot conscient fins que, fa uns pocs anys, va veure que “només hi ha un camí”. I aleshores es va implicar al cent per cent en les activitats de l’ANC a Tarragona.

Fa uns quatre anys que m’hi vaig començar a involucrar intensament; abans assistia a molts actes pel meu compte. Jo no era gaire d’anar a manifestacions, però un dia el Carles Gómez [coordinador de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Tarragona] m’hi va implicar per portar el tema del voluntariat. I he anat de bòlit ajudant en tot el que he pogut. Quan em diuen de ser-hi, hi soc.

Suposo que ho era de sempre però no n’era conscient. Jo sempre dic que soc catalana, no que soc independentista. Però per poder ser catalana arribes a la conclusió que només hi ha un camí.

I tant! Cada vegada ens ho posen més fàcil. I te’n vas adonant clarament, encara que sempre n’has estat conscient. Això és com quan tens un veí que posa la música alta; el toleres fins que arriba un moment que et posa la mateixa cançó trenta vegades al dia i amb el volum alt. O se’n va ell o me’n vaig jo!

Hem de confiar que hi hagi el referèndum. Hem de confiar en el govern, en l’ANC, Òmnium, l’AMI... i un munt de gent que fa tot el possible perquè es faci. Volem el referèndum per saber si ens en podem sortir de tot plegat.

Que la gent som molt pesats. Volem saber massa, i les coses s’han de saber quan s’han de saber. No hi ha cap jugador que ensenyi les cartes. “I les urnes?”, “I el cens?”, pregunta tothom, i es fa tan pesat, això. Deixeu fer. I si a l’últim moment no hi ha urnes o no hi ha cens perquè els polítics no ho han fet bé, ja els castigarem no votant-los. Vull pensar que ens en sortirem de tot.