“Serà el poble el que ens jutjarà i ens indultarà”

Hi ha pocs polítics a primera línia del procés amb la trajectòria que acumula Anna Simó i Castelló (els Alamús, 1968). I l’experiència també és un grau. Potser per això, i perquè sempre ha estat en l’independentisme militant –i no en l’entorn més propici–, parla amb fermesa desacomplexada del que Catalunya està a punt de fer. L’engresquen els reptes, hi està avesada. I el que ara afronta el país ho és en majúscules. “Evidentment que farem el referèndum, el guanyarem i tindrem un estat propi”, diu. I ho diu convençuda.

La biografia de Simó apunta que és dels Alamús, un poble del Segrià de 800 habitants, però el cert és que viu des dels cinc anys al barri del centre de l’Hospitalet. El seu pare, que venia de família de pagès i havia heretat terrenys, tenia problemes d’esquena i de pell, i no podia treballar la terra. Es va haver de buscar la vida, i gràcies a uns amics que estiuejaven al poble va trobar feina a la Seat de la Zona Franca. Al cap d’un any d’anades i tornades, i arran del segon embaràs de l’esposa –l’Anna és la gran de tres germans– es va endur la família. I és clar, va començar una vida nova per a tots.

“Vaig assumir que havia d’aprendre el castellà perquè al poble no es parlava, els professors em prenien sempre de referència al català perquè només dos el parlàvem a casa”, recorda Simó. És clar que la canalla és cruel, i com que tenia accent lleidatà –que ara només fa servir amb la família– i treia bones notes es posaven amb ella. “Se’n cardaven molt, de mi, i com que jo volia passar desapercebuda vaig fer el canvi de dialecte”, confessa. La Simó adolescent va dubtar entre biologia i filologia, i els “excel·lents mestres” que va tenir a l’institut Mercè Rodoreda la van fer decantar pel català, i pel catalanisme social, ja que des de jove es va interessar pels moviments revolucionaris –“retallava articles dels sandinistes a El País, qui els ha vist i qui els veu, uns i altres”, evoca–. I per l’independentisme, a través de la música de la Dharma o Els Pets, dels quals es declara fan incondicional.

A casa vivien un “catalanisme tranquil, sense estridències”. Els avis havien anat a la guerra al bàndol republicà, però cap dels dos es definia políticament i, de fet, un ni tan sols en volia parlar mai. Però ella va sortir més activista, fins al punt que el seu primer impuls, amb 19 anys, va ser afiliar-se al PSUC –“vaig anar a preguntar al carrer Ciutat, però no em vaig decidir”, confessa– perquè en aquella època no l’atreia l’ERC encara dirigida per Joan Hortalà. Però amb l’entrada de Carod-Rovira o Colom va fer el cop de cap, i per celebrar la Diada del 1990 es va afiliar al partit. En paral·lel a la trajectòria professional com a mestra de català al Centre de Normalització Lingüística, en va iniciar una de política com a assessora del partit en matèria de llengua, en què va coincidir amb Carme Forcadell, i corredactora del programa de les municipals a la seva ciutat. “Érem poquíssims joves, vaig haver de fer molts colzes”, diu.

L’esclat definitiu li arribaria justament a la política local: el 2003, Simó entrava com a primera regidora d’ERC des de la República. “La nit electoral va ser brutal, a Cornellà ja hi havia en Tardà però a l’Hospitalet vam donar la campanada, fins i tot em van mantejar”, recorda. Pocs mesos després es formava el tripartit, i el “cop d’efecte” protagonitzat va fer que el partit la fes consellera de Benestar i Família.

Aquell pacte “va sotragar moltes coses” que expliquen la política actual, sosté. “C’s té l’embrió en el tripartit, pels descontents del PSC per haver pactat amb l’independentisme; CiU inicia un procés de canvi a l’oposició, i també ERC canvia perquè entén què significa governar”, repassa. “Jo també era una altra abans, i estar al govern et fa tenir empatia amb altres àmbits, sense deixar de ser ambiciosa”, conclou. Des de llavors no hi ha hagut més majories absolutes a Catalunya. Ni creu que n’hi torni a haver. “I no em desagrada la idea d’haver de pactar i treballar-te els suports, és positiu per a la democràcia”, apunta. És clar que una aliança com aquella és gairebé impossible que es repeteixi: “Les relacions que s’estableixin ara entre els partits pel referèndum determinaran el futur –avisa– i el PSC va decidir ja fa temps que ERC no seria un soci durant molts anys.”

Però quedem-nos en un procés que ja s’ha cobrat algunes víctimes judicials i polítiques. Simó, al seu voltant, no hi “detecta” ningú amb por, i reflexiona: “M’agrada jutjar la gent pels fets i no avançar esdeveniments. I els fets del govern diuen que avança a l’una pel referèndum, igual que els diputats del Parlament.” A diferència de l’advocat de l’Estat, que “ens ha jutjat pel que pensem, per la ideologia i no pels fets; només cal recordar el cas de Nuet”. Al maig, de fet, com a secretària primera del Parlament ja va anar a declarar per haver permès la votació de resolucions sobre el referèndum en el debat de política general. “La mesa no hauria d’estar en aquesta situació, hi ha jurisprudència constitucional que deia que no podem valorar el contingut de les iniciatives sinó la forma, i així ho continuo pensant”, es defensa. Això sí, no sembla amoïnada pels possibles càstigs. “Dormo bé, els nervis els tinc de caràcter; he hagut d’aprendre a relaxar-me i a autogestionar-me, no faig gaires cafès perquè ja soc un sac de nervis”, apunta. I subratlla: “És espectacular que en menys de tres mesos aquest país votarà en un referèndum vinculant. La resta, tant me fa; el que pugui passar és col·lateral.” Però la poden inhabilitar, embargar-li el patrimoni o fins i tot posar-la a la presó! “M’és igual tot”, diu. Segur? “Si hagués estat corrupta o robat diria molt poc de mi com a persona i del meu partit. Respecte i responsabilitat; a ningú li agrada que el jutgin, però per complir un compromís polític i donar la veu al poble assumirem el que sigui; això no és cap delicte”, s’enorgulleix.

I a casa, com ho viuen? Amb la parella, cap problema, perquè comparteixen militància. I amb els pares... “El meu pare és subscriptor d’El Punt Avui i m’estimo més no dir segons què perquè ho llegirà”, bromeja, abans d’admetre que “no entenen què està passant, i els dol.” “Els dic que no s’han d’amoïnar per res, estem representant la gent i la gent ens donarà suport sempre, i no estarem sols”, conclou. Ella tampoc entén què passa. “Com a ciutadana i demòcrata em xoca el que està fent l’Estat perquè la gent no voti, ho trobo al·lucinant, i ens hauríem d’indignar cada dia... que en una comissaria de la Guàrdia Civil s’estiguin interrogant funcionaris és gravíssim”, brama. I ja avança que, com va fer el basc Atutxa, si la justícia espanyola els condemna recorreran als tribunals internacionals. Ni que fos d’aquí a uns anys, ja que creu que abans “serà el poble el que ens jutjarà i ens indultarà”.