Els rectors avisen que la universitat arriba a la desconnexió en una situació límit

El país bull i podria haver entrat en una situació de no-retorn amb relació a l’Estat espanyol. Les universitats viuen el procés sense la preocupació que plana sobre altres sectors de la funció pública, però l’aparent calma en l’ensenyament superior només presagia que les universitats estan arribant també a una situació límit, en el seu cas, per la falta del finançament i l’autonomia necessaris per afrontar els nous reptes que la societat els exigeix. Els rectors de les universitats públiques van acordar fa unes setmanes fer un front comú contra l’administració per reclamar un millor finançament per als centres, la reducció progressiva de les taxes que paguen els estudiants i més autonomia per gestionar-se. Els rectors Sergi Bonet, de la Universitat de Girona (UdG), i Margarita Arboix, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), diagnostiquen en aquesta conversa a dues bandes que l’ensenyament superior viu un moment “límit”. Són dos dels rectors més actius a l’hora de reivindicar canvis en la gestió i d’augurar l’empobriment de la formació de l’alumnat i de la recerca si no s’afronta la reforma del finançament, tot i que fins ara s’ha pogut mantenir el nivell formatiu i d’investigació tot i les retallades.

En la conversa, a la sala de juntes de la UdG, alerten d’entrada que la suposada estabilitat del sistema universitari català en els últims anys –tot i tenir un nombre similar d’estudiants, professors i projectes de recerca– “és una estabilitat a la corda fluixa”, assegura Arboix, que retreu a la Generalitat el fet que s’hagin de repartir gairebé el mateix pressupost públic que l’any 2010. Els centres superiors han passat de 950 a 750 milions de pressupost anual conjunt en aquesta dècada. Bonet i Arboix coincideixen que ja no es pot continuar retallant sense malmetre la formació dels 150.000 estudiants. Més que la pervivència de la retallada, el que alarma els rectors catalans és “l’absència de model i d’horitzó”, assegura Bonet. “Les taxes i els preus dels màsters que tenim són dels més cars d’Europa i, alhora, s’inverteix només el 0,8% del PIB en lloc de l’1,22% que s’inverteix de mitjana als països de l’OCDE. L’aportació dels estudiants al pressupost és del 28%, quan en altres estats com Catalunya no supera el 14%. No cal canviar les xifres en un exercici, però sí tendir-hi i fixar un horitzó per corregir la descompensació.” Consideren que la política de beques és insuficient i que ha arribat el moment d’afrontar el debat de la gratuïtat de l’ensenyament superior, com han fet Andalusia i Madrid, per exemple. La rectora de la UAB lamenta que “ningú qüestiona que l’ensenyament mitjà es financi amb els impostos, però mai s’afronta la necessitat de reduir les taxes i apujar el finançament públic de les universitats en lloc de reduir-lo”.

En aquesta línia, Arboix i Bonet s’erigeixen en portaveus dels rectors de les universitats. Entonen un mea culpa per no haver explicitat encertadament el “rendiment social” que implica invertir en les universitats. Esmenten el recent estudi sobre l’ocupabilitat dels llicenciats i els graduats catalans, que acredita un nivell de feina superior al 70% tres anys després d’enllestir els estudis. Gairebé tots els llicenciats enquestats tornarien a cursar els mateixos estudis, de manera que “valoren la formació rebuda”, però els centres veuen molt complicat mantenir el nivell assolit en les últimes dècades sense trencar la “cuirassa” que implica l’actual legislació estatal i autonòmica. Els portaveus dels rectors presenten l’enquesta sobre ocupabilitat elaborada per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari com un aval per reclamar més capacitat d’autogestió. Asseguren que han demostrat “prou capacitat per superar reptes, com ara adaptar el pla Bolonya, que escurçava els estudis”, recorda Arboix, i reivindiquen poder ajustar més cada pressupost per adaptar-se als “canvis tecnològics”, per exemple, i estabilitzar les plantilles de professorat interí. Fins ara han entomat en el pressupost de cada centre, per exemple, la compensació per als estudiants catalans que reben una beca de l’Estat inferior al cost de la carrera a Catalunya. Ara reclamen poder decidir més sobre el cost de formar un estudiant, “i tendir cap a la gratuïtat de les taxes, ja que en financem una part”, recorda Bonet. Aquest diferencial seria un exemple dels fons que les universitats ja no poden decidir ni destinar a projectes propis.

Pel que fa a la independència, Bonet se’n declara “partidari” i proposa la universitat com un espai de debat “despolititzat” i a punt per analitzar qüestions com “el dret a decidir i la identitat dels pobles des d’un punt de vista científic”. Així s’ha fet en diversos debats a la UdG en els últims mesos. Arboix lamenta que el procés s’ha debatut poc als campus: “La universitat és un centre de llibertat on es poden expressar totes les posicions polítiques. Hi tenim força coneixement i persones capaces de donar punts de vista amb criteri i fins i tot d’aportar i proposar solucions. Però també tenim dificultats per fer un debat reposat sobre el país, per l’enfrontament de posicions que hi ha.”

No preveuen gaires dificultats d’adaptació a un sistema universitari propi independent de l’Estat. Fins i tot en l’àmbit de la recerca, tot i que caldria ser reconeguts per participar en els projectes i ajuts internacionals.

Totes les universitats públiques de Catalunya han pres posició a favor del referèndum de l’1-O, excepte la Universitat de Lleida (UdL), que es nega a col·laborar-hi, i la UAB, que encara no s’ha pronunciat en aquest sentit. A diferència d’altres èpoques, però, els centres superiors no han estat escenari d’actes de suport o referents. En part, admeten tots dos, per la “pèrdua de pes específic de les universitats”. En general, “s’ha perdut capacitat d’influència, al mateix temps que s’anava guanyant prestigi formatiu”. El rector gironí lamenta que “les universitats no són prou consultades, potser perquè el pensament crític no és còmode”, però també per una certa “pèrdua d’il·lusió i empenta” del professorat, admet la rectora de Bellaterra.

El desencís del professorat es podria explicar per l’envelliment de les plantilles. En aquest sentit, Arboix avisa: “Aquí tenim una altra situació complexa, perquè el professorat està envellint i en aquests anys estem repartint massa talent cap a l’exterior. No tenim tant de potencial de reserva!” La mínima taxa de reposició del professorat o del personal de serveis complica la renovació docent. “No tenim el relleu generacional garantit i aquest fet es podria pagar d’aquí a uns anys”, alerta Bonet. Amb percentatges a l’entorn del 20% d’investigadors interins i del 30% de personal d’administració i serveis (PAS) també amb contractació no estable, no es pot garantir el manteniment del nivell. “Sense l’estabilització del professorat, tindrem una crisi greu”, vaticina.

Els rectors no temen que disposar de més autonomia de gestió o de capacitat de finançament o endeutament els suposi estar sotmesos a més control. “Benvinguda avaluació. Ja ens està bé retre més comptes i explicar com es gasten els diners d’un servei públic finançat entre tots.” Tampoc defugen afrontar les sempre polèmiques repeticions de titulacions. Arboix és rotunda: “A l’àrea metropolitana de Barcelona, hi ha tres universitats, Politècnica a banda, i si cal eliminar alguna titulació o que només s’imparteixi en un centre, doncs es tanca algun estudi.” Bonet, com a rector d’una de les mal anomenades “universitats perifèriques”, és més caut. Creu que les “universitats equilibren el territori i, si ara mateix assolíssim la independència, esdevindríem un país massa centralista, encara. En educació i sanitat, val més pecar per excés que per defecte a tot el territori. El fet que el país sigui petit no l’hauria de fer més descompensat”, indica.

Vista aquesta radiografia, moltes facultats i molts professors que anys enrere batallaven per projectes o reivindicacions ara “han perdut la il·lusió i l’empenta”, manté Arboix, símptoma que alguna cosa no funciona. Bonet, malgrat tot, conclou la conversa en clau positiva: les universitats volen “formar ciutadans lliures, crítics i compromesos socialment” i no renuncien a fer-ho.