“Si no et deixen ser el que vols ser, cal fer via”

Carmen Pérez és asturiana de naixement i, després d’uns anys dedicats al voluntariat i l’activisme lingüístic, ara treballa com a tècnica de projectes a Òmnium Cultural.

Vaig venir a viure a Catalunya quan tenia 21 anys per estudiar sociologia a la UAB, i allà vaig treballar amb Salvador Cardús. Ell em va ensenyar una notícia on explicava que s’havia creat una associació de nous catalanoparlants d’adopció que es deia Veu Pròpia, i en el temps que feia que era aquí ja se m’havia despertat una certa consciència lingüística de la situació que vivia el català. Vaig ser-hi un temps practicant l’activisme lingüístic i això em va permetre conèixer el país. Després vam decidir integrar-nos dins Plataforma per la Llengua.

Sí. Quan ets conscient de la discriminació que hi ha vers el català prens consciència d’altres injustícies i desigualtats en d’altres àmbits. Per a mi és una qüestió de dignitat: si no et deixen ser el que vols ser, s’ha de fer via. El que m’agradaria és que això fos sense drames.

Cada cop ho detecto menys perquè la gent ja no sap que soc de fora. Però el moviment independentista és ampli i transversal, no és només dels catalans de soca-rel, sinó serien quatre gats. Sinó seria impossible fer sortir més d’un milió de persones al carrer, la Catalunya d’avui no es pot entendre sense la gent que va arribar en diferents períodes del segle XX.

Crec que votarem, el que no sé és si ho podrem fer amb totes les garanties plenes perquè el resultat, sigui el que sigui, resulti inapel·lable. Des del moment que no és un referèndum pactat, cal veure si la jornada transcorre amb normalitat, si no hi ha boicots. El fet que des del no es cridi a la no participació el fa diferent d’un referèndum normal o de qualsevol altra convocatòria electoral. Em preocupa la nit de l’1 d’octubre i quina lectura es farà de la jornada. Si el resultat és sí, els independentistes haurem de sortir a defensar-lo.