L’IMPERI DEL SOL PONENT
Una oferta de Madrid que arriba tard
El govern espanyol va intentar convèncer a última hora l’independentisme cubà amb un estatut d’autonomia, però els cubans ja anaven decidits cap a la independència
Espanya va rebre a les Filipinesla derrota naval de més envergadura
El govern espanyol oferint desesperat més autonomia a un dels seus territoris perquè no s’independitzi. Madrid va fer tard el 1898 a Cuba. Els independentistes illencs no en van tenir prou amb les reformes polítiques que Práxedes Mateo Sagasta va endegar in extremis per mirar de neutralitzar els separatistes i retenir l’illa. Ni el Partit Conservador d’Antonio Cánovas del Castillo ni el Partit Liberal de Sagasta (que s’anaven alternant en el poder com avui fan el PP i el PSOE) no van saber gestionar la situació. El primer ho va provar amb severitat: va enviar a l’illa el general Valeriano Weyler, que va reprimir els insurgents amb el trasllat forçós de tots els habitants de les zones rurals cap a àrees fortificades per aïllar la guerrilla. L’anomenada reconcentració va causar milers de morts per fam i malalties. Sagasta ho va intentar políticament: va firmar un reial decret per aprovar un estatut d’autonomia per a Cuba i Puerto Rico el 25 de novembre del 1897 (a la premsa espanyola de l’època s’hi referien sovint com a constitució). Volia acabar així una guerra que havia començat el 1895. Però el final del conflicte va ser l’autonomia total.
Quan semblava que els independentistes tenien a l’abast la victòria, el febrer del 1898 va explotar el cuirassat nord-americà Maine al port de l’Havana, un casus belli que va precipitar l’entrada en la contesa dels Estats Units –tan interessats en l’illa i els seus beneficis econòmics com els espanyols; havien intentat comprar-la en diverses ocasions–. L’opinió pública nord-americana, arengada per Hearst o Pulitzer, va culpar Espanya de l’enfonsament. El desembre d’aquell mateix any, la guerra ja estava perduda. A les Filipines, els espanyols van sortir molt malparats de la batalla de Cavite, que, junt amb la de Santiago de Cuba, és la derrota naval de més abast de tota la història contemporània espanyola. El conflicte hispano-cubà-nord-americà va acabar amb la firma d’un tractat de pau a París en virtut del qual els Estats Units van obtenir el control de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam. Cuba va proclamar la independència el 1899, tot i que va ser ocupada pels EUA fins al 1902, any en què va acabar la guerra entre filipins i nord-americans. La resta de possessions espanyoles orientals –impossibles de defensar– les vendran a l’imperi alemany el 1899 (les illes Marianes, les Palau i les Carolines) per vint-i-cinc milions de marcs.
Tota una Generació del 98 literària va reflectir el trauma del final de l’imperi espanyol. El van anomenar el desastre del 98.
Independència
1895-1899
Sistema de govern
República socialista
Independència
1946 (dels EUA)
Sistema de govern
República presidencialista
José Martí, d’origen valencià
Amb anterioritat al 1895, Cuba ja havia viscut diverses guerres per la independència (1868-1878 i 1879-1880). El poeta José Martí n’era un dels líders, mort en un tiroteig a l’inici del conflicte del 1895. El seu pare era de Campanar, un poble independent de la ciutat de València fins al 1897.