Un país emprenedor. Microempreses i autònoms

A Catalunya hi ha oficialment 560.000 autònoms, sense comptar els que no cotitzen a la Seguretat Social. I el 95% de les empreses són microempreses (menys de 10 treballadors). La relació de les administracions de l’Estat, com l’Agència Tributària i la Seguretat Social amb autònoms i microempreses, s’orienta a la recaptació, i es basa en normes inspirades per la desconfiança. Són poc sensibles a les seves problemàtiques, i tendeixen a comportar-se com adversaris, no com aliats.

Autònoms i microempreses amb nivells de facturació molt modestos, han de suportar una càrrega administrativa semblant a la d’empreses més grans. Tot i algunes excepcions, molts estan obligats a desglossar l’IVA a les factures i a liquidar-lo cada trimestre, han de retenir IRPF a assalariats i proveïdors, ingressar cada mes les cotitzacions a la Seguretat Social... A la pràctica necessiten portar una comptabilitat, i molts per sortir-se’n, es veuen obligats a contractar els serveis d’un gestor administratiu.

Les quantitats que els autònoms cotitzen a la Seguretat Social es fixen a l’avançada, abans que es confirmin els seus ingressos. De tal manera que la quota a pagar, amb un mínim de 275 euros al mes, pot ser superior als seus ingressos totals. Una situació que, a part d’incentivar l’economia submergida (el nombre d’autoocupats il·legals podria ser gairebé tan alt com els que són legals), provoca que més del 85% dels autònoms que cotitzen s’acullin a la base mínima, fet que explica que les pensions dels autònoms siguin un 40% més baixes que la mitjana.

L’única resposta de l’Estat espanyol per corregir aquesta aberració ha estat fins ara una campanya de màrqueting anomenada “tarifa plana per a autònoms”, només per a noves altes, que redueix la quota mensual durant uns mesos (actualment 50 euros els primers sis mesos, per augmentar progressivament durant els dotze mesos següents –els terminis s’amplien a partir del gener–). La mesura no deixa de ser un pedaç i no resol la causa del problema.

És fàcil imaginar que si els ingressos els baixen i la quota dels autònoms es manté, n’hi haurà què passaran per dificultats de tresoreria. L’Estat, lluny d’ajudar-los, en cas de retards en el pagament, els tractarà amb hostilitat, com si haguessin comès un delicte. A partir del gener (quan s’espera que s’apliqui una rebaixa de les sancions), per un retard de 24 hores, se’ls aplicarà “només” un recàrrec del 20% de l’import total a pagar. Com si els volgués acabar d’enfonsar. Aquest percentatge contrasta amb el 3,75% anual d’interès de demora legal, aprovat per l’Estat en els pressupostos del 2017.

Una altra obligació, també insòlita dels autònoms i les microempreses, és avançar a l’Estat l’IVA que tenen pendent de cobrar. La Ley 14/2013, de 27 de septiembre, de apoyo a los emprendedores y su internacionalización permet aplicar el criteri de caixa des del 2014. Fer-ho resulta tan complicat que autònoms i empreses s’estimen més avançar els diners. Aquesta obsessió de l’Estat de fer complicades les coses senzilles, és conseqüència de la desconfiança? O és incompetència?

Amb la Proposición de Ley de Reformas Urgentes del Trabajo Autónomo, actualment tramitant-se al Senado, l’Estat ha desaprofitat una nova oportunitat d’aplicar les recomanacions de la Small Business Act per a Europa: Iniciativa a favor dels Petits Negocis, de 2008 i actualitzada el 2011. Aquesta iniciativa recull la voluntat política de la Comissió Europea, de reconèixer el paper central de les pimes en l’economia, i resoldre situacions com les que acabo de descriure abans. En lloc de fer-ho, la reforma en curs només aporta a la pràctica millores menors.

Fins avui la Small Business Act ha passat gairebé desapercebuda per part del govern espanyol i els partits majoritaris de l’Estat. Fins al punt que la proposició de llei, tot i un preàmbul prometedor, la ignora absolutament. Resulta insòlit que a hores d’ara no s’hi faci ni una sola referència.

Sigui per arrogància o per ignorància, aquesta Proposición de Ley demostra la poca consideració de les institucions espanyoles vers autònoms i microempreses, i contrasta amb la posició de països com França o el Regne Unit, que han creat nous règims fiscals per a autònoms i microempreses, que els ofereixen unes condicions que comparativament són envejables.

En tots dos països, les quotes de la Seguretat Social dels autònoms es calculen en funció dels ingressos. I només els autònoms i microempreses que superen determinats llindars de facturació, han de facturar i liquidar IVA. I fins a un llindar superior, sempre amb criteri de caixa, poden triar fer una única liquidació anual.

En el cas del Regne Unit existeix un règim d’IVA nomenat flat-rate, opcional, que permet que l’autònom facturi amb IVA, i en fer-ne la liquidació, se’n quedi un petit percentatge, un marge; hi faci una mica de negoci. Probablement l’aplicació d’un sistema semblant fomentaria la reducció de la facturació en negre.

Però ni tan sols s’han pres la molèstia de copiar!