1-O: referèndum vinculant

La unilateralitat després de quaranta anys de règim autonòmic dins d’Espanya. La política catalana va entrar ahir en l’inexplorat terreny de la desconnexió. El govern i el Parlament van saltar la paret de la legalitat espanyola convocant el referèndum de l’1-O i aprovant la llei que l’empara després d’un dels plens de la cambra més llargs i accidentats que es recorden. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la resta de membres del govern van signar la convocatòria de l’1-O a quarts de dotze de la nit, un cop la norma s’havia publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. A l’hora de tancar aquesta edició, el ple de la cambra encara continuava, en espera del nomenament dels membres de la sindicatura electoral (l’òrgan que ha de supervisar el referèndum) i la previsió d’iniciar la tramitació de la llei de transitorietat jurídica, almenys amb l’admissió a tràmit. No només el Parlament avançava cap a una matinada històrica. El president espanyol, Mariano Rajoy, en permanent contacte amb el rei, preparava durant la nit la resposta al que consideren un desafiament sense precedents a la unitat d’Espanya i a la Constitució espanyola.

El pas del marc espanyol a la nova legalitat catalana que obria la llei del referèndum va ser agònic. JxSí i la CUP, d’una banda, i la resta de partits de l’oposició, de l’altra, es van embrancar en un debat inacabable sobre el procediment de tramitació de la norma, que a la pràctica va ser de lectura única. Però no van saltar espurnes, només, entre els dos blocs. Les divergències entre els diputats de CSQP, latents durant la legislatura, van esclatar diverses vegades enmig del sorollós hemicicle. Ciutadans va anunciar una moció de censura a Puigdemont amb ànim de forçar eleccions.

La llei estableix un “règim jurídic excepcional” per garantir el referèndum i “preval jeràrquicament” sobre totes les normes que hi entrin en conflicte “en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. S’ancora, de fet, en la legalitat internacional. La votació final no es va fer, però, fins a dos quarts de deu del vespre, amb els 72 vots de JxSí, la CUP i Germà Gordó, i l’abstenció dels 11 de CSQP. En el moment de la votació, els diputats de Cs, el PSC i el PP van sortir de l’hemicicle. La diputada de CSQP Àngels Martínez va retirar les banderes espanyoles que, a tocar de cinc senyeres, van deixar els populars als seus escons. Les va donar a la CUP, que van retenir-les perquè no es tornessin a col·locar com havia ordenat la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Tot seguit, aplaudiments i Els segadors.

Tot plegat, després d’una tarda i un matí maratonians i sense precedents en què l’objecte de debat va ser la via de tramitació, no el fons de la llei. JxSí va al·legar que l’opció ultraexprés havia estat l’últim recurs després dels reiterats intents fallits de fer-ho pel camí ordinari. “Ens hi han abocat clarament”, va etzibar Marta Rovira a l’oposició, que va denunciar reiteradament la vulneració dels seus drets i d’incompliment de l’ordenament autonòmic, des del mateix Estatut fins al que consideren un abús del reglament de la cambra, passant per algunes lleis com ara la del Consell de Garanties Estatutàries.

La tensió es podia tallar amb un ganivet. Sovint amb la veu alçada, dins i fora de l’hemicicle es van succeir les discussions crispades (amb crits inclosos) sobre el procediment de tramitació ultraexprés, que malgrat totes les dificultats va tirar endavant amb els vots de JxSí i la CUP en aplicació de l’article 81.3 del Parlament. La majoria independentista va al·legar que durant gairebé dos anys han intentat sense èxit obrir vies de debat ordinàries que han acabat al TC, de manera que és l’oposició qui els ha abocat a una via que no volien. “Hem fet un espectacle vergonyós”, va lamentar el diputat de CSQP Albano Dante Fachin. El també secretari general de Podem va demanar la paraula al ple en una exhibició de la complexitat interna amb què conviu el grup parlamentari de la confluència d’esquerres. Fachin buscava l’equidistància entre els independentistes i els constitucionalistes, i alhora marcava distàncies amb el seu portaveu, Joan Coscubiela, que havia estat un dels diputats més bel·ligerants amb la via ultraexprés. Coscubiela fins i tot va rebre els aplaudiments de Cs, el PSC i el PP. “Mai tindré problemes per coincidir amb qui sigui en defensa de la democràcia”, va etzibar. A més, ja durant el debat de la iniciativa, mentre intervenia Lluís Rabell, quatre diputats d’EUiA i Podem van sortir de l’hemicicle, comptant-hi Fachin, perquè en el seu propi grup no els deixaven parlar. La CUP els va cedir una part del seu temps. “Qui ha de tenir a les seves mans el futur d’aquest país és la gent. Ens veiem l’1-O”, va sentenciar Fachin.

El ple es va interrompre diverses vegades perquè la mesa i la junta de portaveus es van reunir fins a sis cops al llarg del dia per tractar peticions de reconsideració de l’oposició de qüestions molt diverses. Cs, el PSC i el PP van aprofitar totes les escletxes del Parlament per defensar els seus drets, defensar la vigència del marc jurídic autonòmic i les il·legalitats que subratllaven que cometien els independentistes, des de la mesa i l’hemicicle. A la pràctica, cada qüestionament de la tramitació ajornava el debat final i la votació.

Tot va començar a les nou del matí, quan la mesa del Parlament es va reunir i va admetre a tràmit la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació amb cinc vots a favor i un en contra. A banda dels quatre membres de JxSí, també Joan Josep Nuet hi va votar a favor. JxSí i la CUP van reforçar aquest moviment sol·licitant explícitament que es produís l’admissió. A les deu va començar el ple, i de seguida la portaveu de JxSí, Marta Rovira, s’acollia a l’article 81.3 per demanar la introducció de la llei a l’ordre del dia i un escurçament dels tràmits parlamentaris que eliminava, entre altres coses, la possibilitat de l’oposició d’enviar la llei al Consell de Garanties Estatutàries, i fixava un període per a la presentació d’esmenes i el debat i votació final de la llei. La publicació de la iniciativa al Butlletí Oficial del Parlament (BOPC) va generar la primera topada entre els grups independentistes i l’oposició, que es van embrancar en discussions formals i apel·lacions encreuades al reglament del Parlament durant tres reunions més en què formalment s’avaluaven les peticions de reconsideració de l’admissió a tràmit del PSC, PP i Cs. Unes peticions que, de fet, van presentar esglaonadament per allargar les reunions.

L’oposició argumentava que la publicació al BOPC havia estat nul·la perquè no l’havia validada el secretari general del Parlament, Xavier Muro. JxSí va negar-ho acollint-se a l’article 112 del reglament, que estableix una publicació automàtica quan ho disposa la mesa. Els quatre membres de JxSí en van ordenar la publicació per no posar en perill, van dir, cap funcionari. La polèmica estava servida, perquè tant Muro com el lletrat major, Antoni Bayona, van redactar un escrit que advertia del deure dels membres de la mesa d’aturar la llei perquè afectava les anul·lacions i interlocutòries prèvies del Constitucional. Mentrestant, la fiscalia anunciava una querella contra els membres de la mesa que van permetre la tramitació de la proposta i el govern espanyol va presentar un incident d’execució al TC, amb el propòsit de recórrer contra tota ella tan aviat com fos aprovada. El PSC també va presentar un recurs d’empara del PSC per la vulneració dels drets dels diputats.

A la tarda, en dues reunions de la mesa i de la junta de portaveus es va discutir el rebuig a l’acceptació d’esmenes de rebuig a la llei (havien de ser parcials, a l’articulat), una de les esmenes de JxSí i la CUP sobre la sindicatura electoral i un escrit del Consell de Garanties Estatutàries. L’òrgan consultiu va recordar, a petició del PSC i Cs, que era preceptiva la petició de dictàmens sobre l’adequació de la llei al marc autonòmic. La majoria independentista va assenyalar que el ple, durant el matí, ja havia decidit estalviar-s’ho. Era l’enèsim intent d’ajornar l’ineludible debat i aplicar les vies ordinàries sobre un tramitació caracteritzada per l’excepcionalitat. Gairebé trenta anys després de la primera resolució en què el Parlament defensava el dret a l’autodeterminació dels catalans, el Parlament i el govern es conjuraven perquè els catalans l’exerceixin d’aquí a 24 dies.