“No entenen que no deixin votar”

La Diada ja fa anys que ha cridat l’atenció de mitjans arreu del món pel seu caràcter multitudinari, reivindicatiu i per les treballades coreografies de l’ANC. Aquest any, però, la imminència del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i l’enfrontament obert entre les institucions catalanes i les espanyoles ha desfermat un interès mediàtic que va molt més enllà de la coloraina.

“M’han enviat a Barcelona a fer un reportatge en profunditat del que està passant a Catalunya”, explica Adriano Mérola Marotta, periodista suec d’origen uruguaià que treballa per al setmanari Tidningen Syre. Mérola enfoca la seva feina en el paper dels immigrants en el procés polític de Catalunya. Fins ara, ha constatat una “gran diversitat” de reaccions en funció del lloc de procedència dels nouvinguts. “Els senegalesos i els amazics, per la seva condició de pobles amb conflictes amb semblances amb el català, són més receptius a les demandes independentistes, mentre que els llatinoamericans ho són menys.” “A Suècia –reconeix–, del procés se’n parla poc, però desperta interès perquè molta gent ha estat algun cop a Barcelona, que és una destinació turística de primer ordre.”

Óscar B. Castillo, periodista veneçolà que treballa per a l’Agència Laif, d’Alemanya, i per al col·lectiu Fractures, també està fent un reportatge “en profunditat” del que passa a Catalunya. Castillo creu que el procés català interessa a Europa perquè “s’estan movent coses en altres llocs d’Europa”. Matisa, però, que “el sentiment independentista que hi ha a Catalunya no és comparable amb cap lloc d’Alemanya”.

Si hi ha un lloc d’Europa on s’entén prou bé el trencaclosques català, aquest és Escòcia. Fa tres anys van fer el seu referèndum d’autodeterminació, acordat amb el govern britànic del conservador David Cameron, en què es va imposar el no. Allà, el debat estava entre el sí i el no, mentre que aquí, per a sorpresa de Graham Burgess, periodista escocès free lance, que treballa per a BBC ràdio, “la paraula que més es fa servir és democràcia”. “A Escòcia es comprèn prou bé el que passa a Catalunya, però hi ha punts de vista molt diferents”, tal com es va demostrar en la votació del 2014. La feina més complicada que espera a Burgess és explicar als britànics si el referèndum de l’1-O acabarà sent vinculant com diu el govern català, paper mullat com sosté l’espanyol, o ni una cosa ni l’altra.

A banda d’Escòcia i d’altres nacions sense estat, les giragonses del procés català desperten un interès especial a la veïna França, on els mitjans de comunicació ja fa anys que mantenen al dia l’opinió pública dels moments clau de la política catalana, encara que, com és natural, “no els interessa gaire” el tema perquè tenen altres coses al cap, explica Céline Llambrich, reportera de la cadena de televisió pública France 3. Tampoc sembla que l’anomenat efecte contagi que esgrimeixen molts unionistes per argumentar el rebuig present i futur que provocaria una eventual independència entre els estats amb nacions díscoles preocupi gaire París. “El procés de Catalunya no es veu com un perill per a futures reivindicacions a la Catalunya del Nord –assegura Llambrich– perquè la catalanitat és una qüestió cultural i de sentiment de pertinença, però sense traducció política.” En canvi, fins i tot a la jacobina França sorprèn que no es deixi votar per resoldre el conflicte.

“L’opinió pública francesa no entén el concepte de nació dissociat del d’estat. No ho veuen possible i, a més, els diaris associen nacionalisme amb extremisme. Tot i això, hi ha un fort sentiment republicà i no s’entén que no es deixi votar”, explica la periodista de France 3. Cal, doncs, picar molta pedra per revertir els prejudicis de la gent. Llambrich posa com a exemple l’article que va publicar el diari Libération, el 5 de juliol passat, en què el rotatiu estendard de l’esquerra francesa qualificava Lluís Llach de “censor” per haver fet unes declaracions en què advertia que, un cop aprovada la nova legalitat catalana, caldria obeir-la. “Van venir a dir que Lluís Llach era un nazi, i això fa mal perquè no és veritat”, assenyala la reportera. “L’opinió pública francesa, en general, està en contra d’aquests processos, però quan estan informats i hi reflexionen van més enllà”, sosté.

La Diada es va acabar ahir, però els periodistes estrangers podrien estalviar-se fer les maletes. D’aquí a menys de tres setmanes, hauran de tornar a Catalunya per cobrir l’1-O. Serà el moment d’aplegar tot el material que han recollit i explicar els perquès d’aquella votació proscrita tan difícil d’entendre.