Remor de vares

S’acaba l’acte del Palau de la Generalitat amb uns 750 alcaldes i alcaldesses cantant Els segadors a pulmó i cridant el “votarem, votarem!” –no quatre radicals: 750 alcaldes i alcaldesses triats pel vot més proper–, i durant breus segons una subtil remor recorre el pati dels Carruatges i la galeria gòtica. Són les seves vares de comandament –històriques relíquies que antany duien en senyal d’autoritat i que avui molts han hagut de rebuscar als baguls municipals–, que per acabar han decidit fer picar a terra, després d’haver-les enlairat en diverses ocasions durant els parlaments que s’han fet tant aquí com a l’ajuntament de Barcelona en una de les imatges més gràfiques de la jornada: els alcaldes prometent fidelitat als ideals pels quals es deuen als seus veïns. I és que, si les urnes són les falçs del segle XXI, aquest curiós cop d’estat, emprant la terminologia unionista, es farà amb remor de vares de fons, i no pas de sabres, com es va fer la Constitució que tant branden. Les vares dels alcaldes investits pel poble, però també la remor dels polítics, d’entitats civils, de petits empresaris i de tants i tants milers de ciutadans anònims disposats a obeir la llei catalana que faran impossible d’aquí a l’1-O contenir la riuada desesperada d’actuacions judicials i policials espanyoles.

Ha estat una matinal emotiva. Una més, de comunió entre representants polítics, municipals en aquest cas, i societat civil, per enfilar la recta decisiva d’un procés que fa ja cinc anys que dura. De fet, ha semblat una gran festa, que molts dels alcaldes que anaven entrant, per la porta de darrere, i omplint el pati central de l’ajuntament del cap i casal han volgut immortalitzar fent-se tot de selfies i fotos de grup, en general per partits (ben visibles eren els de la CUP, que duien samarretes roses amb el lema “No tenim por”) o per comarques. Molts duien orgullosos a la mà, a petició de l’AMI i l’ACM, els decrets d’alcaldia que han anat signant els darrers dies en suport al referèndum. I és que avui tots ells es podien sentir igual d’importants, des dels dels pobles més petits fins a la de la mateixa capital, una Ada Colau indignada amb la repressió estatal que els donava la benvinguda com si fossin a casa seva. Tot això, mentre la plaça de Sant Jaume i els carrers que hi fan cap ja eren plens amb més de cinc mil persones, amb tot d’estelades i pancartes amb lemes també en anglès per arribar al món, com “We just want to vote” (“Només volem votar”) i “Spanish democracy?” (“Democràcia espanyola?”), al costat d’unes manilles. És clar que no tots era per això que s’havien congregat allà: encara durant els parlaments, per una porta lateral de la casa gran barcelonina una parella acabada de casar sortia enmig d’una pluja de pètals al crit de “Visca els nuvis!”. Un dia que recordaran per partida doble.

No eren pètals el que la marea d’alcaldes va rebre en travessar la plaça de Sant Jaume per un corredor habilitat entre la multitud, però poc li va faltar. De fet, va semblar talment que travessessin una catifa de roses, per tal com van rebre l’ovació i l’escalf popular al ritme del “no esteu sols!”, que va esdevenir un altre leitmotiv de la jornada. El mateix president Carles Puigdemont; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i el vicepresident Oriol Junqueras van anar-los a buscar a les portes de l’ajuntament en una imatge no menys simbòlica d’aquesta “cadena de baules”, com la va definir Puigdemont, i els van convidar a entrar a la seu del govern català, on els rebia el govern en pes. Junqueras recalcava la importància del municipalisme en la història del país però, com havia passat en els discursos anteriors que havien fet els alcaldes d’Amposta, Badalona i Girona, van ser els representants municipals els protagonistes. En van parlar de tot arreu: Llívia, Sant Joan de les Abadesses, Berga (la ja imputada Montse Venturós, que va citar versos del poeta xilè Víctor Jara, assassinat avui fa 44 anys), Corbera d’Ebre, Torredembarra, Mollerussa i Sabadell. Potser el més aplaudit, això sí, va ser el d’Albatàrrec, Víctor Falguera, que tenia un record per als mitjans amenaçats i explicava com alguns convilatans que no defensen la independència, ni tan sols l’autodeterminació, li havien fet saber que el defensaran com millor ho poden fer: anant a votar.

Els alcaldes van sortir de Palau com havien entrat: en olor de multituds, les que ho havien seguit a través d’una pantalla gegant i que s’entretindrien xiulant un helicòpter de la Guàrdia Civil que els va sobrevolar, aplaudint els consellers que van guaitar des del despatx de Jordi Turull o, al final, participant en l’enregistrament d’un dels anuncis de campanya que prepara Òmnium.

Mentre la gent anava desfilant cap a casa, un músic de carrer cantava L’estaca en un carreró darrere el Palau. Ja ho va dir Puigdemont: que no subestimin la força del poble de Catalunya.