De l’estat de dret a l’estat patrimonial

Darrerament hem vist tantes evidències que l’estat de dret grinyola per totes bandes a Espanya que insistir-hi massa em sembla innecessari. Primer vam veure com la nostra sobirania referendada pels catalans era trepitjada pel Tribunal Constitucional i ara veiem com la sobirania del nostre Parlament que ha aprovat el pressupost és usurpada pel ministre espanyol Cristóbal Montoro.

La divisa de l’estat patrimonial és: “l’estat soc jo”, res de separació de poders. I a més es fa seus tots els recursos i els distribueix de manera capritxosa segons els seus interessos del moment.

Com en tot govern absolutista, la corrupció és absoluta i beneficia els seus, hi floreix en força l’economia dels amics. És el paradís del capitalisme dels amics. És aquesta autarquia institucional que comença a escampar-se en molts països en ser pròpia d’un poder fort i la fa atractiva des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra i deixen molt poc espai per al combat dels irreductibles demòcrates.

El govern espanyol d’ara té moltes més versemblances amb el de la Turquia actual d’Erdogan que no pas amb les democràcies europees més consolidades. La batalla per defensar-se dels innombrables casos de corrupció propis ha estat l’esquer propici per avançar cap un control total de l’estat de dret i ara, com tots els polítics d’aquesta mena, aprofiten un enemic exterior per apropiar-se del patrimoni personal i polític de les persones i les institucions insubmises.

La confiscació dels fons de la Generalitat decretada pel ministre Cristóbal Montoro és un pas més en direcció al seu sentit d’estat patrimonial. Si els seus actes superen les lleis vigents, quina importància té? Disposo del “seu” patrimoni i no ha de donar explicacions a ningú, sembla ser la tesi del ministre. I si a la Constitució hi ha un article, el famós 155, que preveu en casos extraordinaris fer una acció així però complint uns requisits democràtics, per què s’han d’exposar el ministre i el govern a passar vergonya pública fent aquest procés si pot gestionar el que és seu com vulgui?

Els socialistes, els d’aquí i els d’allà, que sí que semblen abduïts pel PP i per Cs, puix que tenen el seu mateix discurs i defensen totes les iniciatives amb entusiasme, ens demostren que el seu model de país és un model també patrimonial, en què sempre impera la gran regle d’or: “qui té l’or fa les regles”. La resta és una autonomia subordinada als seus interessos i sense poder més enllà del que graciosament se li deixa. Formant part d’aquest tripartit espanyolista i unionista, amb la dreta del PP, aquesta mena de neofalangisme de Cs i aquest zombi ideològic que avui és el PSC i el PSOE, els costarà molt en un futur diferenciar-se’n.

Aplaudir l’anul·lació de l’autonomia quan s’intenta intencionadament col·lapsar les finances de la Generalitat, em sembla un pas d’extrema gravetat i mostra la connivència ideològica espúria. La lliçó dels fariseus és molt antiga perquè ens distraguem ara amb més o menys punys alçats cantant La internacional i algun crit contra Rajoy. Estem en el temps dels fets i no en el de les paraules, i els fets són sempre molt més cridaners que qualsevol crit. El jacobinisme clàssic del PSOE rebrota amb força en aquests moments i també cada vegada que el seu líder, Pedro Sánchez, vol explicar-nos què és una nació en el seu estat plurinacional espanyol, és un exemple clar de deliri. En aquest discurs em sembla més ètica, tot i que és contrària a la meva posició, la d’Alfonso Guerra, de José Bono o de Susana Díaz, i que és la mateixa del PP. Són més honestos i no pretenen enganyar-nos.

Ofegar econòmicament la Generalitat, sense alçar la veu per l’escàs respecte institucional que suposa, és un fet tan greu que només la justificació d’aquests silencis còmplices es podrà fer, com ho fan tots els botxins, culpant-ne les víctimes.