“El conflicte és d’una incertesa descomunal”

El que entenc és que la situació de conflicte ha arribat a un nivell d’incertesa descomunal; que el debat no és a cap taula de negociació i que tot plegat ha conduït a una crisi institucional i a la desobediència civil. No hi ha cap tema més important a l’agenda espanyola que aquest. És preocupant.

L’editorial la va fer el diari, no jo. Jo procuro distanciar-me’n, dels editorials; faig la meva feina. En tot cas, amb el que estaria d’acord és amb la crida a la negociació que en aquest mateix editorial es feia. Perquè l’editorial no era una crida a la independència, era una crida a negociar.

Per molts factors. Un d’ells, perquè em sembla que hi ha una desconnexió política i emocional molt gran entre les dues parts. Catalunya i Espanya no estan com estaven als anys noranta, quan tenien un interès mutu. A Madrid es governava amb el suport de Catalunya; els socialistes no es podien imaginar que es podia arribar a La Moncloa sense el suport de l’electorat de Catalunya; i quan Aznar va governar ho va fer amb el suport de CiU. Fins i tot Jordi Pujol comptava amb el PP. En els moments més complicats d’Aznar, ell treia el doble de votants a Catalunya que el que hi ha tret ara Rajoy. Ara hi ha una gran desconnexió. I com que no hi ha traspàs de votants, no hi ha cap gest que a cap part li faci guanyar vots. Estan enrocats. En segon lloc, em sembla que hi ha un altre fet rellevant: Escòcia era molt menys rellevant en relació a Anglaterra que el que Catalunya és per a Espanya. Els anglesos no tenen la sensació que Anglaterra sense Escòcia seria menys, se senten molt sòlids. Se senten molt més segurs que el que se senten els espanyols sense Catalunya.

Per a molts catalans, Madrid representa el mateix que París o Londres. Han desconnectat, no han viscut un 23-F, per a ells no significa res. No tenen la connexió amb Espanya que tenien els seus pares o els seus avis.

Probablement, sí. Anys enrere, el 2012, quan l’expresident Mas se’n va anar a Madrid, potser s’hauria pogut fer alguna cosa. Ara hi ha molt poc marge de maniobra.

Crec que sí. El que passa és que ara, a una setmana del referèndum, és molt tard. Però hi haurà l’endemà de l’1-O.

No ho sé. El que sé és que no se celebrarà en les condicions que va prometre el president Puigdemont. Va dir que seria com en qualsevol altra elecció, i no serà així. No veig que sigui així. No hi ha campanya, no hi ha un cens, no se sap on s’ha de votar i hi ha un nivell d’incertesa altíssim, i una advertència del fiscal general de sancionar els qui hi participin...

No. El millor, abans que arribar a un referèndum pactat, hauria estat que les dues parts entressin en una negociació per evitar el referèndum. El referèndum, fins i tot pactat, és l’última via, quan no hi ha cap altra manera d’arribar a un acord. En un sistema parlamentari com el que té Espanya, s’haurien d’haver trobat solucions d’alguna altra manera. Ara em fa pena veure com estem a una setmana del referèndum i no s’està parlant del contingut, del problema. S’està parlant només de la legalitat, de l’article 155...

Però és clar que, independentment, el referèndum no és el que va prometre Puigdemont.

Anant massa de pressa. Perquè no hi ha només un conflicte de catalans contra espanyols, sinó també entre catalans. S’han saltat les advertències dels propis juristes del Parlament, i això jo ho trobo problemàtic.

Ells s’han quedat amb la idea que el problema de Catalunya hi és i no es resoldrà. I això és un error. Havien d’haver proposat camins de solució. I ho podien haver fet quan tenien una majoria absoluta. S’han pensat que això era com un huracà, que has de reforçar el teulat i esperar que passi i ja està. Però no és el cas. No es pensaven que el problema persistís.

No hem arribat al darrer capítol. El tema pot fer un gir inesperat. Potser d’aquí a uns mesos estarem parlant d’una nova crisi del govern espanyol, o potser a Catalunya s’entra en una crisi a Junts pel Sí, o entre JxSí i la CUP. No descarto un gir inesperat.

El govern català ha promès un referèndum que es faria amb tota normalitat; i no ho serà, amb tota normalitat. I el govern espanyol, per la seva part, ha promès que no hi haurà cap referèndum. Ara per ara, no veig cap manera que s’eviti l’1-O, però no sé en quina forma ni en quines condicions s’hi arribarà. La lectura del que hagi passat el dia 1 serà complicadíssima.

El que jo dic és que si es fes un referèndum similar a qualsevol altre país amb les mateixes condicions en què sembla que es farà aquest, el consens internacional sobre la seva validesa seria molt dubtós.

No. Però si s’arriba a una situació en què no es va enlloc, al final s’haurà de buscar algun altre camí. Jo no veig cap sortida. Però és probable que l’endemà les dues parts tampoc en vegin cap, i alguna cosa hauran de fer. El que vull dir és que el dia 2 és molt important, perquè serà el dia d’interpretar el que hagi passat.

El que dic és que tot és molt imprevisible. Explico que professionalment

he viscut una època en què s’han produït molts esdeveniments imprevistos. Vull dir que no es va preveure la caiguda del mur de Berlín, o que tots vaticinàvem que Trump no seria president dels Estats Units. Hi ha una llista llarguíssima de temes que ningú va preveure. Per tant, hem d’estar oberts a la possibilitat de grans canvis, encara que siguin els que un no voldria