Merkel, sota foc amic i enemic

Poques cares alegres es van veure ahir a Berlín, l’endemà de la celebració de les eleccions generals. Al bloc conservador d’Angela Merkel i entre els socialdemòcrates de Martin Schulz es respiraven aires fins i tot apocalíptics.

La Unió Cristianodemòcrata de la cancellera i la seva agermanada Unió Socialcristiana bavaresa (CDU/CSU) van guanyar amb un 33 %, el segon pitjor resultat de la història de la formació (només empitjorat pel 31% del 1949, en temps fundacionals de la República Federal d’Alemanya (RFA).

El Partit Socialdemòcrata (SPD) de Schulz es va enfonsar en el rècord absolut a la mínima, un 20,5%.

I els “guanyadors”, la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), que del no-res parlamentari han saltat al 12,7%, van topar a les nou del matí amb l’abandonament intempestiu de la copresidenta, Frauke Petry, decidida a no integrar el grup parlamentari en desacord amb la resta del partit.

“Lluitarem per recuperar el milió de votants que han marxat cap a l’AfD”, va dir, amb rostre serè Merkel, molt en el seu parer de no voler perdre els nervis, malgrat la sagnia d’electors del seu bloc. Al milió que han marxat cap al vot de protesta xenòfob s’hi afegeixen 1,3 milions més que s’han decantat pel Partit Liberal (FDP). Una formació que, després d’una legislatura sense escons, torna al Parlament federal (Bundestag) amb un 10,7%.

Merkel, que ni la nit electoral va sortir cantant victòria, malgrat que havia guanyat, va optar de nou l’endemà per la serenitat, conscient que una reelecció no sempre vol dir triomfar.

Schulz mentrestant insistia –en tres compareixences consecutives, de diferent format– que no està disponible per a una nova gran coalició. Atribueix a aquesta fórmula, que va liderar Merkel tant en la seva primera legislatura com en l’última, tots els mals que s’han esdevingut, al seu parer, sobre el partit i sobre Alemanya.

“El nostre objectiu és formar un govern estable”, va assegurar Merkel, qüestió que, des del punt de vista de la matemàtica electoral, tindria més o menys garantit si aquest no de Schulz no fos definitiu. En temps de tempesta, la gran coalició aporta estabilitat, i més tenint en compte que ja no es pot parlar d’una oposició ensopida, ja que qui segur que exercirà amb passió la feina d’alterar la pau del Bundestag serà la ultradreta.

L’alternativa que té Merkel es diu Jamaica, nom que respon als colors de la bandera d’aquest país, coincident amb els que identifiquen la CDU/CSU –negre–, els liberals –groc– i els Verds. Aquesta constel·lació és inexplorada, a escala federal, i arriscada. Els representants dels interessos de la indústria (FDP) no solen coincidir amb l’ecopacifisme. És cert que els Verds d’avui tenen poc a veure amb el moviment de protesta inicial, als anys vuitanta. Però cadascú ha de defensar els seus senyals d’identitat.

A aquesta rivalitat entre els potencials socis d’una Merkel jamaicana s’hi ajunta l’hostilitat de la CSU bavaresa cap a qualsevol cosa que soni a esquerra o ecopacifisme.

El líder bavarès i primer ministre d’aquest land, Horst Seehofer, vol de Merkel un gir clar cap a la dreta. “No podem continuar com si no hagués passat res”, va dir. La CSU va caure al seu pròsper estat federat per sota del 40%, una situació inassumible pel partit dominant a Baviera des de fa dècades. La CSU responsabilitza de la situació la línia poc conservadora de Merkel, que ha deixat espai lliure, a la dreta del partit, mentre creixia el rebuig a l’arribada de refugiats i el malestar per l’empobriment d’un mercat laboral en què hi ha feina per a gairebé tothom, però molt mal pagada.

Merkel necessitarà molta serenor per tirar endavant les negociacions de coalició amb una CSU de mal humor i uns Verds i liberals antagònics. El proper pacte de coalició pot trigar mesos a signar-se. “Esperem tenir-la a punt a abans de Nadal”, va manifestar.