Catalunya: la meva posició personal

(Tot el que segueix és la meva opinió, el que penso al respecte. Ho dic d’entrada per no anar-ho repetint en cada línia.)

Espanya té un sistema d’administració territorial que és il·lògic i absurd: després del franquisme es van crear uns ens territorials i se’ls van transferir unes competències sense considerar si tots aquests ens territorials creats podien finançar les competències que se’ls volia transferir ni si tots aquests ens tenien raó de ser.

Un cop creats i dissenyada la transferència de competències calia finançar-los, i el criteri que es va escollir per fonamentar el sistema de finançament regional va ser molt simple: excepte a les regions de règim especial, l’Agència Tributària de l’Estat recaptaria i després repartiria d’acord amb uns criteris i en funció d’aquestes competències que es transferirien –el Estat transferiria– a aquestes regions dibuixades. L’argument científic que es va donar per justificar aquesta manera de procedir va ser la intenció d’aproximar la renda mitjana de cada regió a la mitjana d’Espanya.

El resultat d’aquest sistema de finançament es va veure molt aviat: a Espanya hi ha quatre regions de règim comú que aporten i totes les altres reben, però amb una particularitat: mesurat en recursos disponibles per habitant, les que donen, després de donar, queden en una posició molt pitjor que les que reben després de rebre. Catalunya es troba en aquesta posició.

A Catalunya aquest sistema de finançament que treu recursos per al seu creixement li ha costat més de 200.000 milions d’euros en valor actual des que aquest sistema es va posar en funcionament, li costa anualment 16.000 milions i l’obliga a mantenir un deute públic propi que supera els 70.000 milions d’euros que no existiria sense aquest cost anual. I a sobre aquests fons que surten de Catalunya i van a qui els reben són utilitzats, com, per què i amb quin criteri?

Catalunya necessita un sistema financer i fiscal propi que capgiri aquesta situació; necessita una sèrie de competències que no té; necessita poder prendre decisions per a les quals ara li cal el beneplàcit de l’Estat, on fonamentalment pesen els interessos de les regions que reben més del que aporten pel simple fet que són més que les que aporten més del que reben. Catalunya necessita això, però, i encara que ho he dit al principi torno a dir-ho, penso que avui no necessita la independència; no dic que per a Catalunya sigui negatiu tenir-la, només dic que no la necessita.

Des de mitjan anys vuitanta s’estan fent enquestes amb relació al nivell d’independentisme pur existent a Catalunya, i durant dècades s’ha mogut entre un 20% i un 25%; fins que es va manifestar la crisi en la qual el planeta està immers i es van assolir cotes d’un 65%. Tenint en compte que un 20% de la població de qualsevol país mai s’informa de res ni sobre res, motiu pel qual ni té opinió ni adopta cap posició sobre res, aquest 65% és un nivell enorme.

El problema existent a Catalunya, el problema que pasa amb Catalunya és, en un 99%, d’índole, rerefons i base econòmica. I si no ha estat enfocat així per gairebé ningú ha estat perquè és infinitament més fàcil parlar sobre emocions que sobre números. Mentre España iba bien, tot i que el problema era arxiconegut, les conseqüències eren ignorades, però quan Espanya va començar a anar malament tota aquesta problemàtica va esclatar.

Si es vol resoldre de veritat el problema de i amb Catalunya s’ha de resoldre la situació econòmica il·lògica que a Catalunya se li va obligar a acceptar; i sí, d’acord, la cantarella-remor de sempre: Adolfo Suárez va oferir a Tarradellas un sistema fiscal semblant al basc i les forces vives catalanes ho van rebutjar, però d’això ja en fa molt de temps i aquests personatges ja hauran de respondre de la seva decisió davant la història. Ara som aquí, i aquest problema s’ha de resoldre ara i aquí.

Catalunya necessita recuperar el dèficit fiscal interregional que se l’obliga a tenir, obtenir unes competències que és il·lògic que no tingui i poder decidir ella mateixa sobre coses que a ella li pertoquen, però la independència, ara, no la necessita. El que Catalunya necessita es pot resoldre en una tarda si es vol, formalitzar la independència seria un procés monstruosament complex i llarg, però, sí, amb ella també s’obté tot això que Catalunya necessita.

Torno a dir-ho: és la meva opinió.