El retorn més desitjat

Molts catalans que viuen fora ho van tenir clar: volien ser aquí per votar i per donar suport al referèndum. Alguns eren a dues hores d’avió; d’altres, en canvi, han vingut de molt lluny. La Gran Bretanya és un dels països on es guanyen la vida més catalans. És el cas de la periodista Eva Ontiveros, que fa gairebé 25 anys que viu a Londres però que, cada cop que hi ha una mobilització important sobiranista, agafa l’avió. “Però l’1-0 és un dia molt important; una oportunitat única a la vida.” Ahir, l’Eva va ser la primera a votar al CAP de Sant Miquel de Granollers, després de dormir-hi tota la nit. I hi afegeix, molt convençuda: “No he vingut a fer turisme electoral.”

Francesc Macià, de 37 anys, també viu a Londres fa 6 anys i mig, treballant de compositor digital. Ahir, va votar a les Borges Blanques, en un col·legi on hi havia barricades amb tractors. Tota la vida ha militat en l’independentisme i ara tenia clar que havia de venir a votar personalment: “No em volia perdre aquest moment històric. Havia de ser aquí. Penso en el meu avi, que va ser a la batalla de l’Ebre i que m’ensenyava les seves ferides per la metralla.” Eduard Llena Portell, de 46 anys, director creatiu de dues agències de publicitat a Londres, viu a la capital britànica des de fa 13 anys. Deixa clar que “no era independentista radical”, però que s’hi ha tornat, “com tants d’altres”. Ahir, va fer cua durant hores per poder votar al col·legi La Sínia de Cerdanyola del Vallès.

Anna Ferrusola, de 23 anys, està fent el doctorat sobre els efectes de l’exercici en la malaltia de Parkinson a Kent. Ahir, no va poder votar a Llers, el seu poble, pels problemes informàtics, però, finalment, va poder votar en una altra escola: “De seguida que va sortir la data del referèndum, vaig voler venir. Sempre he tingut sentiment català i he estat partidària d’aquest moviment, perquè és un moviment pacífic.”

Des de molt més lluny ha viatjat Rafa Satorres, gerent des de fa 3 anys d’un hotel de Nicaragua. Havia de votar a Tiana, però, pel col·lapse que hi va haver al llarg de tot el matí, finalment ho va fer a Montgat. És independentista des dels 15 anys i sempre que pot torna a Catalunya per participar en les grans mobilitzacions sobiranistes. Es congratula que, en poc temps, hagi augmentat tant el nombre de persones a favor del dret a decidir, els últims anys. “Tinc amics que mai parlaven de política i, en canvi, ara, sempre que torno a Catalunya, no paren de fer-me preguntes.”

Els germans Caius i Lluís Dalmau van poder votar, ahir, a Valls. Tots dos viuen ben lluny de Catalunya: el Caius a Florida, on treballa en disseny de bases de dades, i el Lluís al Perú, on és propietari de tres hotels. Sempre que poden, i malgrat la distància, retornen a Catalunya quan hi ha mobilitzacions sobiranistes. El Caius explica que, quan va arribar al Prat la setmana passada, va arribar a una terminal que no era on l’esperava la família i el taxista que el va portar d’un lloc a l’altre no li va cobrar quan ell li va explicar que venia a votar.

Josep Reynares és un jubilat que, des de fa 13 anys, viu a l’estat nord-americà d’Oklahoma, on va anar per amor. Ara, als 69 anys, és pensionista i no va dubtar ni un moment a viatjar a Catalunya per votar a Barcelona. Hi va arribar el 28 d’agost i se n’anirà a mitjans d’octubre: “L’últim cop no vaig poder votar, però ho tenia molt clar. Voto per la memòria del meu pare, que va ser de la lleva del biberó. Ell sempre em deia que algun dia Catalunya acabaria girant la truita.”

El matrimoni del Francesc i la Marta, empadronats a Porqueres, ell professor d’economia i ella psicopedagoga, fa 10 anys que viuen a Bonn. “Volem decidir el futur del nostre país. Havíem de venir”, diu la Marta, que és de Banyoles.

Joan Ortiz, de 26 anys, treballa d’analista a Dublín des de fa més de 2 anys. “He vingut perquè no em volia perdre aquest dia històric de cap de les maneres.”