Aturada de país
3-O
Icona de la no-violència
Feia hores que alguns espontanis havien portat les primeres flors a l’institut Tarragona quan una part dels manifestants es desviaven cap al carrer Estanislau Figueres. A la porta els esperaven ciutadans amb clavells; ciutadans que diumenge van formar part de l’escamot que custodiava les urnes i que, encara impactats pel brutal assalt de la Policía Nacional, hi van voler tornar per deixar-hi una flor. És el cas de la Montse Bové, que va haver de callar mentre ho explicava perquè el silenci dels que baixaven era sepulcral. A la pancarta, de punta a punta del carrer, només una paraula: DEMOCRÀCIA, i entre els que l’aguantaven, el president local d’ERC a Tarragona, Sergi Albarrán, amb les encara visibles seqüeles del cop de porra que va rebre al cap. Darrere, milers de mans alçades i més silenci. Impactant. Davant, un grup de bombers; ells també s’han fet un lloc en la història que s’escriu aquests dies.
La comitiva parava a la porta de l’institut per deixar-hi més flors mentre les càmeres captaven la imatge de l’Eduard Paissa. Anava al capdavant amb una bandera espanyola lligada al coll i un rètol on es llegia, en castellà, que legalitat no és el mateix que moralitat i que es pot apallissar revolucionaris però no la revolució. Ell va néixer a Altafulla i se sent espanyol i català. L’acompanyava la xicota, amb la senyera a l’esquena, i va decidir sortir al carrer perquè no entén què va passar diumenge. La seva paradoxa és majúscula: “Vaig estudiar un any d’instrucció militar a Múrcia i els valors que ens transmetien no tenen res a veure amb el que ha passat”, explicava.
Un fort aplaudiment i després, silenciosa de nou, la manifestació tornava a avançar fins a fusionar-se amb els que baixaven Rambla avall. Però la gent que portava flors no cessava. La Maria Antònia, de 61 anys, aprofitava per retratar-se davant la porta quan la gent ja havia marxat. Portava el braç penjat. “Estava aquí dins i em van tirar contra la paret sense motiu i vaig posar el braç per protegir-me.” Ara el té colpejat i s’alimenta de calmants i antiinflamatoris. Necessita explicar què va passar: “Uns salvatges fins i tot van atacar un home cec”, relatava indignada.
Faltava encara una flor per col·locar, era la d’una noia que fa sis anys havia estudiat a l’institut tarragoní. En un dels pètals hi va voler escriure un missatge: “Per un dia vas ser col·legi electoral, per sempre seràs icona de la no-violència.”