El recompte a l’església de Vila-rodona

Ens diuen que ja han tancat l’urna. Som davant del carrer de casa, on han aparcat cotxes, tractors i furgonetes de manera que els que entren hagin de fer ziga-zagues. Que hi hagi temps! Els rumors han corregut tot el dia. Les imatges que escalfen els mòbils fan basarda, no són rumors, són realitats que esgarrifen. A la tarda s’ha intensificat la convicció que abans de plegar vindran a furtar-nos la collita de paperetes. Com si ens robessin els fruits de la darrera verema. Anem cap a la casa de cultura on com sempre ens havien convocat. Hi ha encara molta gent al carrer, com tot el dia. A dins, l’escenografia ha canviat totalment. Hi ha taules llargues parades. La gent berena. L’ànim aflora: hem acabat el que volíem fer. És el Dia de la Música i un grup de gent de la coral canten: L’estaca, El cant de la senyera, sardanes… Puja la Marta, primera tinenta d’alcalde, dalt de l’escenari i diu que l’acte s’ha acabat i ens convida a anar a l’església a continuar cantant per celebrar el Dia de la Música.

Entrem, el mossèn va revestit amb alba i estola. L’orgue treu notes de benvinguda. La coral parroquial canta “amistat uneix-nos, llibertat deslliura’ns…” Ningú sap quin és el programa. De cop s’obren les portes de la sagristia i baixen una taula petita. La col·loquen davant de les escales que pugen al presbiteri, al bell mig del creuer. I al damunt hi posen l’urna. Esclata l’emoció, aplaudiments i ulls humits. El mossèn raona el perquè de tot plegat. Posar-se al servei de la comunitat. Si entren direm que esperem que comenci la missa. Malgrat el que alguns mitjans han dit, ni es fa missa, ni es tenia cap intenció de fer-la, ni mai se’n fa a aquesta hora dels diumenges. Obren el micròfon i comencen a comptar. Treuen les paperetes de dins de l’urna, una a una i les mostren. El Marc amb molta seguretat va llegint el que hi diu: sí, no… Al primer no, part del públic eleva la veu que queda ràpidament anul·lada per un “xssss” prolongat. No passarà més. Es fa llarg, però no hi ha pressa. Les portes s’han tancat: que no entrin els mals aires. L’església és plena. Compto pel damunt un mínim de dues-centes cinquanta persones.

Som a l’església de Vila-rodona i estem vivint un acte improvisat del joc del gat i la rata que avui s’ha escampat per tot el país. Han vingut jugadors de fora amb ganes de fer trampa, de buscar raons. Nosaltres no hi volíem jugar, de cap manera. Ningú. Malgrat la improvisació, l’acte es revesteix de ritual, una mena de litúrgia que mai havíem viscut i que ens amara els sentiments i les emocions. Es buida l’urna. Ara han de comptar les paperetes apilades segons les respostes. N’hi ha per a estona. Ho volen fer bé.