Invasió no subtil

Hi ha contes que fan somiar i contes que

no deixen dormir. Contes inventats i històries que millor que fossin un conte, però són reals, dolorosament verídiques. La ciutadania de Catalunya va ser víctima diumenge passat de l’actuació policial més brutal i humiliant des del restabliment de la democràcia, i hauria pogut ser encara molt pitjor si els màxims responsables del dispositiu desplegat per reprimir el referèndum d’autodeterminació no haguessin decidit aixecar el peu de l’accelerador a partir de primera hora de la tarda.

La llista de gairebé 900 persones lesionades per la Policía Nacional i la Guàrdia Civil s’hauria multiplicat si l’acció repressiva hagués continuat amb tota la intensitat fins a l’hora de tancar els col·legis electorals com estava previst en un primer moment. És una evidència que la cruesa de les imatges transmeses pels mitjans de comunicació i les xarxes socials des de primera hora del matí i les primeres reaccions d’indignació, a Catalunya, Espanya i l’estranger, van obligar a canviar el rumb del dispositiu i a enfundar porres i guardar escopetes de pilotes de goma.

Això és el que va passar a partir de primera hora de la tarda, quan els combois policials que van pentinar Barcelona des de primera hora del matí es van aturar en espera de noves ordres, que, quan els van arribar, van ser amb el manament de retirar-se. Tot i la compareixença d’Enric Millo a mig matí en què va avalar l’actuació policial, el cert és que els comandaments del dispositiu de seguida es van mostrar incòmodes per la brutalitat de les imatges. Cap a les onze del matí van aparèixer els primers dubtes, però les càrregues es van mantenir fins a primera hora de la tarda. La de la una de la tarda és, per exemple, una de les últimes accions, i també de les més violentes, quan un escopeter de la Policía Nacional va treure l’arma per la finestra d’un furgó, a l’avinguda Foix de Sarrià de Barcelona, i va disparar, sense projectil, apuntant contra els ciutadans que hi havia concentrats davant l’escola Orlandai.

L’ordre de parar va arribar només a la Policía Nacional, ja que els diversos destacaments de guàrdies civils desplegats pel territori van continuar amb la persecució de votants i urnes entrada la tarda. A Sant Celoni, s’hi van presentar a quarts de sis, mentre que al municipi de Sant Ramon, a la comarca de la Segarra, la columna de guàrdies civils hi va fer entrada a quarts de cinc. Tot i que el comandament del dispositiu tenia com a màxim responsable el coronel general de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, el cert és que les ordres que els van arribar a un cos i a l’altre no van ser les mateixes.

En el disseny del dispositiu, policies i guàrdies civils tenien assignats àmbits d’actuació diferents. El Cuerpo Nacional de Policía es va desplegar a les grans ciutats del país, amb una especial dedicació a la ciutat de Barcelona, on es va actuar sobre 26 punts de votació, mentre que la Guàrdia Civil es va desplegar a l’àmbit rural i va entrar en pobles molt petits.

Les ordres donades al dispositiu policial consistien a inutilitzar els col·legis electorals fent ús de la força si era necessari. El que és evident és que, en els primers moments, els agents desplegats pels diversos punts del país van quedar sorpresos i també desbordats per la gran quantitat de gent concentrada amb actitud pacífica i resistent davant dels col·legis electorals.

La muralla humana que es van trobar policies i guàrdies civils va fer aflorar dubtes sobre com havien d’actuar, com havien d’aplicar el principi de proporcionalitat que ha de guiar sempre l’acció policial i com havien de complir el manament de la jutgessa que demanava no alterar la normal convivència. En aquest sentit, un comandament policial de la ciutat de Girona desplaçat al col·legi Verd va expressar els seus dubtes, a través del sistema de comunicació intern, sobre la possibilitat d’entrar al centre davant de tanta gent, mentre que, a Barcelona, el dispositiu desplegat davant del col·legi Ramon Llull també va tenir molts dubtes sobre com havia de procedir. En aquesta escola del carrer Consell de Cent de Barcelona, amb centenars de persones concentrades a l’entrada del recinte, votants i policies van estar cara a cara durant mitja hora, en molts moments en silenci, des de l’arribada del destacament –a quarts de nou– fins que es van produir les primeres càrregues. Una gravació penjada a la xarxa Periscope, de Romina Peñate, mostra com, durant aquesta estona llarga, la policia dubta de la manera com ha d’actuar i finalment, i per les ordres rebudes, s’entra per la força.

L’actuació policial en aquest punt de la ciutat de Barcelona va ser especialment dura, perquè, després de colpejar tot tipus de ciutadans, també gent gran, de violentar l’entrada de l’escola i d’endur-se les urnes, el dispositiu en retirada va acabar carregant amb les porres contra un grup de ciutadans que van seure a terra, al carrer Sardenya, i disparant bales de goma. En aquest punt és on es va lesionar un home a l’ull amb una pilota disparada a molt poca distància. Per l’ús d’aquesta munició antidisturbis, que el Parlament de Catalunya va prohibir arran del cas Ester Quintana, diumenge també van resultar ferides altres persones.

L’escola Ramon Llull és una de les que figuraven en el pla d’assalt policial de primera hora del matí. El Ministeri de l’Interior sosté que la Policía Nacional i la Guàrdia Civil van actuar en constatar la inacció dels Mossos d’Esquadra, però el cert és que la policia de la Generalitat es va presentar a primera hora del matí al col·legi de Sant Vicenç dels Horts, on votava Oriol Junqueras, i al cap del dia va fer tancar 500 dels gairebé 600 col·legis electorals on van actuar les forces policials.

La primera onada d’atacs policials, a quarts de nou del matí, va ser la més planificada i també la més contundent. Volgudament es va voler que el primer clatellot policial al referèndum fos en punts emblemàtics per desmobilitzar i transmetre el missatge que la votació havia estat desmantellada. De manera simultània, efectius de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil van colpejar els col·legis electorals on havien de votar Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Artur Mas i Josep Lluís Salvadó.

Un cop els agents van rebre l’ordre de l’assalt, va quedar clar que l’ús de la força no seria contingut, més aviat al contrari. En moltes de les càrregues policials de les quals es va recollir testimoni gràfic es veuen accions policials il·legals, com l’ús de porres per colpejar el cap de les persones i el llançament de pilotes de goma a molt curta distància i apuntant directament a les persones.

Una de les accions més violentes la va protagonitzar un vehicle de la Guàrdia Civil que va fer la intenció d’envestir dos manifestants que s’hi havien posat davant de manera pacífica, a Sant Carles de la Ràpita, per barrar-los el pas. Aquest comboi va acabar apedregat pels veïns i la imatge ha estat utilitzada pel Ministeri de l’Interior per argumentar que les agressions les van rebre els agents i no la gent que volia votar.

En el conjunt de les imatges que el ministeri ha difós amb aquesta intenció, no hi apareix la d’un home de Sant Esteve Sesrovires que en aquest cas sí que es va comportar de manera violenta amb un agent de la Guàrdia Civil que era a terra. Aquest home va ser detingut, però, sorprenentment, ahir encara no havia passat a disposició judicial del jutjat de Martorell, on pertocaria.

El desplegament de la policia espanyola va ser inexistent al nord del país, des de la Garrotxa fins a la Val d’Aran. Van evitar també Osona i el Barcelonès nord. A Barcelona, van passar de llarg districtes combatius com el Poblenou, Gràcia i Sants, i van escombrar l’Eixample, Sarrià i Nou Barris. Aquí, a l’escola Tomàs Moro, els votants van donar una lliçó. Van rebre la policia asseguts a terra, en silenci i amb les mans enlaire. Quan van marxar, una voluntària va anunciar que havien salvat els vots donant als agents una urna amb paperetes en blanc. Entre aplaudiments es va reprendre la votació. Enginy contra porres.