Un 155 inconstitucional?

L’aplicació de l’article 155 com a mecanisme per suspendre l’autonomia de Catalunya entranya algunes paradoxes que no deixen de ser curioses. La primera d’elles té a veure amb el fet que és un article que no s’ha aplicat mai, ni a l’Estat espanyol ni a Alemanya: el 155 és una còpia de l’article 37 de la llei fonamental de Bonn (Alemanya), on tampoc l’han arribat a desplegar mai. Segons Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional per la UAB, en certa manera aquest és un article “posat perquè no s’apliqui mai”. El seu caràcter “absolutament excepcional” explica que no tingui “cap aplicació pràctica”.

Si per alguna cosa no està pensat és per una situació de possible secessió ni per suspendre “l’autonomia de manera total”. Si aquesta fos la utilització que en fes el govern espanyol en les propostes de mesures que acabés traslladant al Senat, Pérez Francesch no té cap dubte que ens trobaríem davant d’un fet “manifestament inconstitucional”. Per què? Per la senzilla raó que “el principi d’autonomia és un principi estructural de la Constitució”. Igualment, “depèn de quines mesures adoptin”, poden ser, si no inconstitucionals, “excessives”.

Per aplicar el 155 hi ha d’haver hagut “una no actuació d’un òrgan autonòmic o una actuació inapropiada”. Es necessita, per tant, que “un òrgan autonòmic deixi de fer una cosa que ha fet” o bé que se li requereix “una mesura davant una no actuació”. Un exemple pràctic per demostrar la utilitat amb què va ser pensat el 155 seria aquest: la Generalitat deixa de complir les seves obligacions amb els ajuntaments i, davant d’això, l’administració pren la decisió de substituir el govern català i fer-les ella. Però ara –es pregunta Pérez Francesch– quines són les actuacions que voldria fer el govern de Rajoy?

Les “mesures específiques” que el govern espanyol vulgui imprimir les haurà de detallar al Senat, un cop rebi la resposta al requeriment que ahir va enviar per escrit a Puigdemont. Aquestes mesures s’han de sotmetre a un debat parlamentari, en una cambra on el PP disposa de majoria absoluta. Una altra cosa és la pressió que Rajoy ja ha engegat sobre la Generalitat, a través de la intervenció dels comptes. De facto, ja s’ha fet una mossegada a l’autogovern, encara que “a través d’una ordre ministerial no es pugui intervenir l’Estatut”, avisa Pérez Francesch.

Al fil dels moviments que hi ha en l’escenari polític, i sobretot arran de les declaracions que fa Cs dia sí dia també, sembla que l’estratègia, com a mínim d’una part de l’espanyolisme, és mirar de desplegar el 155 per convocar eleccions: rellevar Puigdemont per una autoritat de l’Estat (com ara el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo) i que aquest convoqui eleccions. “Això és una aberració jurídica, perquè qui té la potestat exclusiva de convocar les eleccions és el president de la Generalitat.” Té quatre anys per fer-ho, i només en cas que acabats aquests quatre anys no ho fes, el govern espanyol podria fer el requeriment corresponent o, si no, acabar-ho fent ell mateix. “El que no es pot fer és carregar-se l’autogovern per convocar unes eleccions de forma substitutòria, perquè t’estàs carregant un principi autonòmic i, per tant, la Constitució”. “És delicat aplicar el 155, encara que tinguis la cobertura del Tribunal Constitucional”, apunta Pérez Francesch, que augura que és possible que sigui per aquest motiu que La Moncloa n’hagi demorat l’aplicació fins ara. “El 155 no està pensat per allò que alguns es pensen, una intervenció global comportaria una substitució en l’exercici de competències.”

En els darrers dies tot fa pensar que les mesures derivades del 155 es poden combinar amb d’altres que el govern espanyol ja insinua, com ara la il·legalització dels partits independentistes. “Em preocupen estratègies com aquesta perquè això sí que seria un cop d’estat”. La llei de partits és una “llei molt política”, creada en el context del terrorisme d’ETA al País Basc. Per això la il·legalització de partits va molt lligada a demostrar que una determinada formació provoca o dona cobertura a “actes de violència”. Això va en la línia de la lògica dels delictes de sedició per “actes tumultuosos” que es volen imputar sobre els líders de l’ANC i Òmnium per les protestes pacífiques del 20 de setembre. D’aquí, també, la insistència dels poders de l’Estat a relacionar l’independentisme amb una violència fins ara inexistent. Igualment, aquesta mateixa setmana el polèmic vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, ja suggeria un canvi en la llei de partits per encabir-hi els independentistes. Per impulsar la il·legalització de partits hi ha dues vies: que el Congrés ho demani –amb l’actual correlació de forces el PSOE hi hauria d’estar d’acord– o bé que sigui el govern espanyol mateix que ho porti a la fiscalia perquè ho impulsi. En els dos casos, això hauria de tenir el vistiplau del Tribunal Suprem. Ara mateix tot són conjectures a partir de les cartes que ha anat ensenyant l’executiu de Rajoy –de la mà de Cs– a través de moviments i declaracions públiques gens casuals. Conjectures que, al final, i tal com apunta Pérez Francesch, topen amb dues realitats crues: la negació de l’abordatge de la qüestió catalana per vies polítiques per només esprémer la via jurídica, i els interrogants seriosos sobre la independència del poder judicial.