esteve vilanova
economia
Com afectaria a Espanya la independència?
Un divorci no és mai un acte innocu, sempre les dues parts en surten perjudicades; però si és així, per què la gent es divorcia? Doncs perquè les dues parts, o una, arriben a la conclusió que seran millors els beneficis de la separació que els perjudicis de seguir igual. És clar que els danys morals i econòmics seran molt menors si es fa civilitzadament, però no sempre és possible. Una de les parts o les dues arriben a un estat d’enuig que els enfosqueix els beneficis de la sensatesa. Un divorci sempre té costos per a ambdues parts, si més no a curt termini.
En el contenciós de divorci entre Catalunya i Espanya, queda clar que és una pretensió unilateral. Simplement és que un dels dos, en aquest cas Catalunya, per les raons que sigui, ha dit prou i inicia un procés de ruptura. La reacció de l’altra part ha estat la típica que hauria tingut un dominador, negant-li el dret de separar-se, recordant-li que ell té drets sobre ella i que, si al final marxa, serà repudiada per tota la comunitat i passarà molts anys de gana, perquè amb ell la seva economia era assegurada i pròspera. I arribat en aquest punt, tota la propaganda s’ha encaminat a difondre les penúries econòmiques d’una Catalunya independent, sense dir res de com quedaria ell sense ella. Estic segur que si de bon principi haguessin fet un acte d’honestedat posant sobre la taula del debat com quedarien els dos, l’evidència d’una bona entesa s’hauria imposat al discurs interessat des de l’espanyolisme. Segur que han llegit molts articles i informacions de com quedaria Catalunya fora d’Espanya, però ben pocs de com quedaria Espanya sense Catalunya, i ja seria hora que algú ho fes tot, i fer-ho suposa admetre febleses importants.
D’entrada, ja moltes comunitats han començat a entendre que Catalunya aporta molt més a la hisenda espanyola del que rep, i això se’n diu dèficit fiscal. Les darreres dades publicades pel ministre Montoro ho quantificaven en 10.000 milions d’euros. Opino, com molta gent, que som més a prop dels 16.000 milions, però no en vull fer ara mateix un debat.
Catalunya el 2016 va assolir un PIB rècord de 224.000 milions d’euros, això vol dir que de cop es pot quedar amb el 19% del PIB i del 19% de tot el teixit empresarial. Això, amb números, vol dir que perden 70.000 milions de recaptació total.
Pràcticament el 25% del turisme, dos ports importantíssims del Mediterrani –el de Barcelona i el de Tarragona– i l’Aeroport de Barcelona, que malgrat tots els entrebancs d’Aena segueix creixent per sobre del de Madrid.
Si tot i no negociar-se el divorci es produeix, Espanya ha contret un deute extern a nom del Reino de España que avui és del 100% del PIB espanyol, i aquest, sense el PIB català, s’enfilaria al 122,4%, una quantitat respectable perquè tots els inversors nacionals i internacionals de deute espanyol provoquin un daltabaix.
Un altre capítol important és el de les pensions, que el govern espanyol té l’obligació de seguir pagant, puix que els jubilats d’avui han estat pagant les seves quotes a Espanya a canvi del dret a una jubilació que en cap cas era condicionada al lloc de residència. Un fet que posa en fallida el sistema de pensions espanyol. Si Espanya es negués a pagar-les i a negociar, només caldria que una munió de jubilats, seguint l’exemple d’aquestes empreses que han traslladat la seva seu social per pressionar el govern de Catalunya i afavorir el PP, es traslladés a viure a Perpinyà, a Cotlliure o a Vinaròs, per no dir a qualsevol altra part del món.
Jo suposo que, explicades les coses així, molta gent que defensa l’unionisme només té dues sortides: la violenta i repressiva impedint el divorci, que això sempre és temporal, o la més assenyada: asseure’s, parlar civilitzadament i arribar a un acord que sigui bo per a les dues parts.
A més d’aquestes dades materials, l’acord afavoreix conservar els vincles emocionals, la col·laboració i la convivència.