Política

Setge al procés sobiranista

El somriure emprenyat

EXperts · El poble català està esdevenint un expert en manifestacions, per a la d’ahir calia tenir bona resistència en estar dempeus sense moure’s Canvi anímic · La gent va arribar “emprenyada”, “empipada” i “ofesa” i va anar-se’n amb optimisme, convençuda que l’adversitat és tan forta que només cal anar ara “de cara a la barraca”

Fins ara el català emprenyat ha mantingut una actitud amable en totes les seves manifestacions col·lectives, fins i tot quan li han cardat unes garrotades. Gairebé de posar l’altra galta. Per això es va encunyar el concepte de la revolta del somriure per definir un procés que té en la no-violència el seu tret més definitori d’actuació. En la concentració d’ahir al passeig de Gràcia de Barcelona es va continuar amb aquest esperit de pau i amor. Però tot i no perdre’s el somriure sí que ha augmentat el nivell d’emprenyament. L’empresonament dels Jordis i el 155 van fer pujar ahir l’índex d’indignació dels ciutadans. “He vingut amb més ganes que mai perquè estic més empipada que mai”, explicava l’Eva, de Taradell. El seu marit, un basc anomenat Xavi, assentia. Com també ho feia el Josep, un andalús casat amb l’Anna. Ahir van baixar –o pujar– de Caldes de Montbui. “Estem molt emprenyats”, va dir l’Anna. En la mateixa línia es manifestaven el Josep i la Marina de Torrelles: “Ens sentim ofesos.”

Aquest estat anímic va marcar la diferència d’altres manifestacions. No va ser festiva com l’Onze de Setembre, ni tant de resistència com l’1-O. Va ser una manifestació de retroafirmació. Personal i col·lectiva. Aquest estat de fase 4, “haurem de fer alguna cosa més que encendre un ciri”, va tenir conseqüències econòmiques, com amb el sector dels llibres i dels espectacles, que es queixen que el camí cap a la independència condueix a la frugalitat de consum cultural. La majoria de gent de fora no va venir a gaudir d’un dia de festa com sovint fa en totes les trobades públiques del procés. El toc tràgic del moment, reixes i eliminació de l’autogovern, va fer que la gent anés per feina. Molts entrepans fets a casa i poc consum als establiments. Clar que per fer un riuet calia entrar als bars. Així ho van fer la Rosa i les seves amigues, que venien de l’Escala. Van trobar-se amb un grupet que gràcies a l’efecte Piolín la gent sol identificar ràpidament: “Eren policies i de camí al lavabo ens van preguntar sobre la independència”, diu la Rosa mentre la Roser, companya seva, hi afegeix: “Segur que ho eren, a més al bar tenien Televisió Espanyola.” Precisament la televisió estatal va ser un dels objectes d’escarni més freqüentat. “Premsa espanyola, manipuladora”, hi van rebre tot el sector estatal. Però els eslògans que es van cridar tenien relació amb la detenció dels Jordis. “No esteu sols”, va ser el més corejat i, sobretot, el sintètic i universal crit de “Llibertat, llibertat, llibertat”.

La manifestació d’ahir no va ser una manifestació convencional. Va ser una concentració en forma de manifestació. Ocupava el passeig de Gràcia i la gent no es movia, més aviat buscava les primeres línies de l’entrellat de tanques metàl·liques que hi havia al llarg de l’avinguda. Quan la indignació inicial va relaxar-se, allò semblava més un concert de rock –no ben bé pel repertori, que va ser d’allò més convencional: L’estaca i Els segadors, sinó per la manera de rebre els representants institucionals. Puigdemont va ser aclamat al crit de “Ni un pas enrere”; Forcadell, al de “Forcadell, Forcadell...”; Romeva, amb una cridòria gutural; quan va arribar Rull va sonar un clàssic: “Llibertat, llibertat, llibertat.” Enmig, unes xiulades al pobre càmera de Televisió Espanyola que defenso en nom del corporativisme periodístic. Molt familiarment va ser rebuda Rovira: “Marta, Marta, Marta.” A David Fernàndez, tot i no tenir lloc reservat a la primera línia d’autoritats, se li va concedir el rang de VIP pels manifestants en celebrar la seva arribada. Dos personatges clau de l’star-system del procés van ser molt aclamats pels manifestants: Llach i Rufián. Junqueres: “In, inde, independència.” I per si Rajoy pogués tenir una mica de fred de peus, que no es deixi portar per la gelosia. El públic assistent li va dedicar un lema personalitzat: “Hacen cosas, los catalanes. Hacen cosas, los catalanes.

Les autoritats ocupaven una segona línia darrere de la filera capdavantera que representava el món civil català amb les associacions de la Taula de la Democràcia, entre les quals es troben des de l’associació d’entitats del meu barri –Sants, Hostafrancs, la Bordeta– fins a Òmnium Cultural. 70 associacions que es van citar.

Al principi de l’acte la Taula i les autoritats es van situar a la part de muntanya de la confluència entre el passeig de Gràcia i la Gran Via i van enfilar cap a l’escenari situat al cantó mar. Molts voluntaris que intentaven que la premsa estigués a cada moment on li corresponia –ja saben que es pot controlar mig milió de manifestants, però un bon grapat de tribuletes és tasca d’herois. Bé pels voluntaris, tot i que n’hi havia de ben passionals, que trencaven la filera per poder fotografiar el president. Treball i devoció.

L’escridassada forta va anar a parar a la policia estatal que sobrevolava amb un helicòpter l’espai de la manifestació. El seu s’alternava amb el de l’helicòpter dels Mossos: “Mossos, Mossos, Mossos.”

Les sensacions inicials una mica agres i pusil·lànimes començaven a viure un procés d’enaltiment. L’escalfor dels cossos bens junts –impossible circular pel mig de la gent– aixecava la temperatura anímica. Ramón, de Llorens del Penedès, es manifestava molt content: “El punt a què hem arribat avui ens fa tenir el camí molt clar, ara toca aplicar el que aquí es crida: «Ni un pas enrere.» Ara hem d’anar de cara a la barraca.” Les declaracions que feia al diari en veu alta van engrescar els assistents de darrere seu a encetar un diàleg en què tots coincidien. Un debat sense debat. Ahir, poques discrepàncies; tot és tan gruixut que per una coma o un punt i a part ningú es discuteix.

Alguns dels lemes eren silenciosos, es portaven escrits a les samarretes: “Llibertat presos polítics.” O als cartells i pancartes. N’hi havia de contundents: “República, ara”; de lírics: “Poden tallar les flors, però no aturar la primavera”; en anglès, que venia a dir :“Tenim dos pacifistes empresonats per les seves idees.” De banderes, òbviament l’estelada va tenir el màxim protagonisme, però també se’n va veure del Piamonte, que demà celebra eleccions.

A l’escenari passaven coses; van pujar les companyes dels Jordis. Elles contenint l’emoció molt millor que el públic. I els relleus dels Jordis, els que ocupen el seu lloc, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri, donant certificació a una idea que va sortir en uns parlaments que a diferència de molts actes d’aquesta mena van ser d’emocions contingudes: “Sempre vindran d’altres que ocuparan els llocs dels que cauen.”

Lloll Beltran va llegir el manifest de la jornada, que va donar l’entrada a un moment especialment emotiu –ara parlo personalment–: l’actuació de Maria del Mar Bonet, que va cantar, com havia fet fa pocs dies al Liceu, “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”. Va dir: “Fa 50 anys vam compondre aquesta cançó, que parla d’un estudiant mort pel règim franquista.” No 50, però sí que en fa 40 que jo em trobava cridant en aquell mateix indret “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Era el dia de Sant Jordi i, amb la il·lusió d’un jove de 19 anys, creia en un futur de democràcia i país.

Ahir el rellotge va girar les manetes en direcció contrària. Un camí recorregut que sembla fer l’itinerari invers, però com ahir va confirmar de nou un gran sector de la població catalana, ens ho hauran de posar molt més difícil per fer-nos enrere. Uns joves cantaires van interpretar El segadors. Bon rotllo, sí, però amb les eines ben esmolades.

Rajoy, també
Tots els polítics assistents en la manifestació d’ahir i que han tingut un paper en el procés van tenir el seu moment de glòria. La gent va agrair la seva valentia encoratjant-los. Però com que ara Rajoy ho controlarà tot, els manifestants no se’n van oblidar i també li van cantar un eslògan: “«Hacen cosas, los catalanes. Hacen cosas, los catalanes».”


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia