Alcarràs va resistir

Un mes després, el record del que va passar el matí del dia 1 d’octubre a Alcarràs és ben present sota l’aparent normalitat de la vida al municipi. Aquest petit poble fruiter de Lleida, a pocs quilòmetres de la frontera administrativa amb Aragó, va protagonitzar una llarga resistència de més de dues i finalment en va sortir victoriós. Però a un cost les conseqüències del qual encara són ben presents.

Va ser dels primers municipis assetjats. A les 8.45 del matí s’hi van presentar 80 agents antiavalots de la Guàrdia Civil. Abans, un helicòpter d’aquest cos policial ja havia sobrevolat la població, per estudiar la situació del centre de votació: el casal cultural municipal, ocupat des del divendres a la tarda per joves i que a primera hora del matí ja defensaven centenars de veïns. La Guàrdia Civil va observar l’entrada de les urnes des de l’aire.

L’arribada dels agents va topar amb 500 persones que blocaven l’entrada. En primera fila hi havia l’alcalde, Miquel Serra, i alguns regidors. Va ser dels primers a rebre en una càrrega en la qual no hi va haver cap avís ni mediació prèvia. Serra va ser un dels vint ferits. “Colpejaven amb la porra en punta, primer a les cames, després a l’estómac, finalment al coll.” No es van poder obrir pas, i els policies van intentar-ho per un altre carrer d’accés a l’edifici. Allà, el diputat al Congrés Xavier Eritja, d’ERC, els va barrar el pas. No li podien fer mal, per la seva condició de diputat, i ell els anava dificultant l’avenç. “Vam guanyar uns minuts clau per resituar-nos allà”, explica Serra. Cap a les 10.45 els agents van desistir. Una patrulla de paisà a mitja tarda va fer-hi un cop d’ull, però ja no hi van tornar: aleshores eren prop d’un miler de veïns defensant el centre de votació.

“Ara ens ha quedat una barreja d’orgull i indignació”, explica l’alcalde, que no s’explica el motiu que escollissin Alcarràs. “No vull pensar que fos perquè jo vaig rebutjar d’anar a declarar a la fiscalia”, explica l’alcalde, “em sabria molt de greu.” Però altres dos alcaldes de Ponent tampoc no hi van anar, i els seus pobles van restar al marge de la violència policial.

Els vint ferits ja estan tots bé. Però han quedat algunes seqüeles. La població té una caserna de la Guàrdia Civil, i els agents i les seves famílies fan vida al poble. “Sabem que els seus companys van rebre ordres polítiques per fer el que van fer, però les relacions amb la institució ja no són les mateixes.” L’alcalde va trucar el dijous següent al sergent de la comandància per anunciar-li que ja no hi hauria col·laboració amb ells. La brigada municipal els feia gratuïtament serveis de jardineria gratuïts i d’altres col·laboracions, però això, de moment, s’ha acabat. “Amb els agents i les seves famílies tota la col·laboració i suport i bona convivència, però amb la institució ja no hi pot haver res més.” L’alcalde ha dit que no pensa convocar la Guàrdia Civil ni a les reunions de la junta local de seguretat mentre no sigui legalment preceptiu fer-ho.

També entre els cossos de seguretat hi va haver friccions. El responsable del dispositiu de la policia local va ser menyspreat i va rebre empentes per part de la Guàrdia Civil quan va intentar fer de mitjancer abans de l’actuació dels antiavalots. Els agents de la policia local i la patrulla de Mossos que s’hi havia desplaçat van haver d’observar impotents la càrrega contra els ciutadans sense poder-hi intervenir.

Les relacions polítiques tampoc són fàcils actualment. L’únic regidor del PP al municipi fa temps que no apareix per l’Ajuntament, governat per ERC, que ha impulsat mocions que han declarat la subdelegada del govern espanyol a Lleida, Imma Manso, i el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, persones no grates al municipi.