En Puigdemont

A tu, lector, pot ser que també et passi. Som molts els qui recitem els noms dels últims presidents de la Generalitat de la següent manera: president Tarradellas, president Pujol, president Maragall, president Mas... i en Montilla. Amb els seus defectes i les seves virtuts, amb les renúncies d’uns i els escàndols d’altres, amb els alts i baixos en la consideració de tots, el fet és que als quatre primers se’ls ha incrustat l’epítet al cognom. Per contra, el personatge que he deixat per al final (perquè de vegades el last, sí que és el least) el veiem com a través d’uns prismàtics invertits: esquifit, molt poca cosa... Doncs bé, no sé què em fa pensar que el president actual també camparà despullat de tot tractament. Serà, però, per unes altres raons i acabi com acabi l’aventura. Mentre en Montilla s’ha anat encongint en l’estima de la majoria dels catalans fins a fer-se imperceptible, en Puigdemont ha anat entrant a cada casa com l’amic que torna d’una estada (a Brussel·les, per exemple) i ens ve de gust convidar a dinar perquè ens expliqui com ha passat els últims anys. Gràcies, però no havies pas de dur res. Són de casa teva, els xuixos? Al nostre amic el van fer president de la Generalitat en unes circumstàncies rocambolesques, va acceptar el repte, s’hi va posar i va acabar duent-nos més lluny que cap altre, al llindar del somni. Però un cop acabat tot això, amb la mateixa naturalitat que va entrar a Palau se’n tornarà a fer vida normal. Cap lament per les traïcions i entrebancs. Cap demanda de reconeixement de ningú. Deure acomplert i tal dia farà un any. No crec que se’n pugui dir modèstia. El mode és mesura, i ell no ha procedit imposant-se’n cap grau. Tampoc displicència: s’hi ha lliurat amb els cinc sentits. Si de cas, en direm soltesa, amb tots els matisos lèxics del terme.

En Puigdemont ha volgut fer el camí una mica sol, sense tutela del partit, sense transcendències ni enravenar-se. Desimbolt, expedit de càrregues. I és així mateix com traspassarà el càrrec quan toqui, no quan ho digui cap cent cinquanta-cinc. Ens el trobarem al futbol, patint per aquell córner a l’àrea del Girona, i respondrà a cada hola, Puigdemont! que li adrecem els conciutadans. En Puigdemont per aquí, en Puigdemont per allà... I el cas és que, agraïts, tots recordarem que ha estat el dirigent nacional que més se l’ha jugada. Montilla, tot això que t’hauràs perdut per sempre.