Units contra Franco

A mitjan anys seixanta, el franquisme se sent en condicions de consolidar el règim i garantir la seva perpetuació. Malgrat les tensions socials generades, el creixement econòmic és qualificat de “miraculós” per part dels seus panegiristes i permet insuflar oxigen a un règim caduc. El juliol de 1965 es dona a conèixer la composició del vuitè govern de Franco, en què es confirma, en paraules de l’historiador Borja de Riquer, “l’aposta del règim per la barreja de desarrollismo neocapitalista, pseudoliberalització política i autoritarisme bàsic”. En el seu intent de millorar la imatge exterior, el règim assaja alguns intents d’obrir tímidament les finestres. Es tracta d’allò que es qualificarà com a aperturismo i que tindrà com a peces principals la llei de premsa i impremta del març de 1966 i, sobretot, el projecte de llei orgànica de l’Estat. Tot i que la propaganda oficial la descriu com “una nova constitució”, es tracta d’un simple rentat de cara que no canvia la carcassa de la dictadura: la terminologia totalitària desapareix, les entitats feixistes són agrupades amb el qualificatiu de “Movimiento Nacional” i s’accepta “el contrast de parers sobre l’acció política, dins els principis del Movimiento”. Una paràfrasi darrere la qual no hi ha ni la legalització de l’oposició política ni res d’allò que defineix un sistema democràtic.

En tot cas, la suposada apertura durarà ben poc. El 24 de gener de 1969, amb l’excusa de combatre “l’orgia del nihilisme, anarquisme i desobediència” (segons les paraules del ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne) imperant a la Universitat, s’inicia una onada repressiva indiscriminada que esvaeix qualsevol dubte sobre l’essència i la voluntat de perpetuar la dictadura. Les detencions, en molts casos acompanyades de tortures, se succeeixen en una espiral de bogeria desenfrenada, es practiquen escorcolls a les editorials i es restableix la censura prèvia de premsa. Dos mesos després, les autoritats franquistes decideixen aixecar l’estat d’excepció després de proclamar, triomfalment, que “s’ha desarticulat totalment el PSUC, ja que els principals dirigents estan capturats o han fugit”.

La intensificació repressiva del franquisme afavoreix l’apropament de les forces democràtiques i la proliferació de les propostes unitàries. Durant molts anys, l’oposició antifranquista es trobava fragmentada i sense cap mena de connexió amb la realitat social del país. És en aquest context quan neix la Comissió de Solidaritat, un instrument que canalitzarà l’ajut als presos polítics i els represaliats, sovint amb la complicitat de l’Església. A banda d’aquest instrument, també emergeixen les iniciatives de caràcter unitari, que intenten superar la inoperància de l’antic Consell de Forces Democràtiques presidit per l’antic dirigent d’Acció Catalana, Claudi Ametlla, des de 1958 fins a 1968. La primera iniciativa remarcable és la Taula Rodona, creada el 1966. Paradoxalment, la proposta neix en un moment en què la fragmentació i les lluites dels partits antifranquistes arriben al paroxisme. L’impuls d’aquest primer instrument permetrà establir les bases de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC), el primer instrument de coordinació partidista després de la fi de la Guerra Civil. Les negociacions per constituir la Comissió s’inicien l’any 1967 a partir de la proposta feta pel Front Nacional de Catalunya en un document que duu el títol de La unitat a través de l’acció i en què es formula un plantejament estratègic sobre la necessitat d’incloure els comunistes en les instàncies unitàries catalanes.

El procés de gestació no ha estat gens senzill. El principal obstacle ha estat superar el tradicional aïllament a què ha estat sotmès el PSUC en els organismes polítics d’unitat catalana. En el seu dietari, Joan Colomines té molt clar que aquest arraconament “ha estat un error que ara, sortosament, corregim. I cal fer-ho perquè amb això prefigurem la Catalunya del futur, que ha de ser un mosaic d’opcions polítiques sense restricció”. Les vinculacions del PSUC amb el PCE han estat objecte de crítica per part d’ERC i UDC; i ha estat necessari que cadascun d’aquests partits bandegés els sectors que n’eren contraris, però finalment el camí ha estat desbrossat”.

El 25 de febrer de 1968 es duu a terme la reunió que culmina “dies i dies de treball en reunions, en comissions, en el si de cadascun dels partits, per elaborar els criteris d’aquest nou organisme, que ha de representar la consolidació de la política unitària a Catalunya”, segons el testimoni d’un dels assistents, Joan Colomines. La trobada se celebra en un mas del Vendrell, propietat de Joan Raventós. És un dia plujós i els carrers de la vila estan enfangats de dalt a baix. Els representants de cada partit arriben a la reunió en comptagotes. A la trobada, no hi assisteixen els representants d’Esquerra Republicana, però acabaran participant en la Comissió. En canvi, sí que hi ha membres del Moviment Socialista, el Partit Socialista Unificat, el Front Nacional i Unió Democràtica. Després d’examinar els documents, es fan les anàlisis polítiques de rigor i s’aproven els documents. Després de la reunió, els assistents abandonen el mas per la porta del darrere i de dos en dos. Però, malgrat les prevencions per eludir els controls policials, es produeix un fet anecdòtic i alguns dels assistents acaben coincidint involuntàriament en un restaurant de la població del Penedès.

Pocs dies després, concretament el 3 de juliol de 1968, la Comissió aprova la seva Declaració política, que donarà a conèixer el desembre de 1969. La principal reivindicació que apareix en aquest document fa referència a l’establiment d’una alternativa democràtica al voltant del reconeixement de les llibertats individuals; la promulgació d’una amnistia general “que haurà d’afectar les responsabilitats polítiques fins al moment de la promulgació”; la llibertat sindical i el dret de vaga; l’adopció de “mesures immediates per millorar la situació de les masses treballadores i per resoldre els problemes més urgents que el país té plantejats en els aspectes social i econòmic”; el restabliment de l’Estatut de Núria “com a punt de partida perquè el poble català pugui decidir lliurement el seu futur, i reivindicar també el dret que tenen la resta de pobles de l’Estat espanyol a l’autodeterminació, i, finalment, la convocatòria d’unes corts constituents elegides a partir del sufragi universal i que permetin definir el futur de les institucions polítiques de l’Estat espanyol i posin fi “al període provisional”.

Tot i les esperances dipositades en aquest nou instrument, el règim continua donant mostres de fermesa fins i tot després d’aixecar l’estat d’excepció. El 22 de juliol de 1969, Franco nomena successor el príncep Joan Carles de Borbó, qui aquell mateix dia jura “fidelitat als principis del Movimiento Nacional i altres lleis fonamentals del Regne”. I, poques setmanes després, nomena un nou govern en què es reforça la figura de l’almirall Carrero Blanco, que es vanta públicament del seu immobilisme i del menyspreu al “sistema demoliberal de democràcia inorgànica sobre la base fonamental dels partits polítics”; una manera recargolada de parlar d’autoritarisme. L’almirall, a més a més, ressuscita el llenguatge més carca del règim, amb una obsessió malaltissa per “la ofensiva subversiva desencadenada pel comunisme” i un rebuig “a la propaganda liberal que la maçoneria patrocina”.

En qualsevol cas, aquest primer instrument que representa la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya no serà suficient per superar la desconnexió entre aquestes i el conjunt de la població; però com a mínim permetrà refer els ponts entre les formacions polítiques. De fet, és a partir de la nova dinàmica encetada i de la constatació que el règim franquista es troba a les acaballes (malgrat els intents de garantir la successió a través de figura de Joan Carles de Borbó) que la Comissió es decideix a fer un nou pas i llança el projecte d’una assemblea unitària en què no només participin els partits polítics, sinó també les associacions de drets humans, els sindicats, els grups cristians de base i les entitats de professionals liberals i dels estudiants. Es tracta, en altres paraules, de sumar els partits polítics a aquells col·lectius que han dut el pes de la lluita antifranquista en els darrers anys amb l’objectiu de definir un programa de mínims i liderar la lluita contra el règim franquista. En aquell moment es va començar a gestar l’Assemblea de Catalunya; en paraules de l’historiador Josep Benet, “el moviment unitari més ampli important de tota la història de Catalunya”.

5