La veu empresonada

El 17 de març de 1902, el diari La Veu de Catalunya publica un article aparentment anecdòtic. De fet, la nota apareix perduda entre les sis columnes del diari. I ni tan sols es tracta d’una producció original, escrita per algun dels seus redactors; sinó de la reproducció d’una crònica publicada pocs dies abans en un diari de la Catalunya del Nord, concretament a L’Independent de Perpinyà. La temàtica de l’article és, a més a més, aparentment innocent, atès que s’hi exposa una problemàtica llunyana, la situació dels vinyaters rossellonesos i les seves protestes davant el Ministeri d’Hisenda francès per la pujada d’impostos.

La reproducció, doncs, podia haver passat perfectament desapercebuda, sense aixecar la mínima polseguera. Però el context no és precisament normal. Pocs dies abans, arran d’una vaga general, ha estat proclamat l’estat de guerra; i, d’acord amb allò que es preveu, la jurisdicció ordinària ha estat substituïda per la militar. El problema no és només la manca de garanties democràtiques, sinó el fet que l’exèrcit, que és el que passa a tenir el control de la situació, està amarat d’un fòbia incontenible a tot allò que faci flaire de catalanisme. Només cal llegir la premsa militar d’aquells anys, reproduïda puntualment des de les pàgines de La Veu de Catalunya, per adonar-se que hom barreja sense manies catalanisme amb independentisme i que es mostra susceptible davant de qualsevol mínima insinuació. La reacció d’un grup de militars de la caserna de Barcelona contra un acudit publicat pel setmanari Cu-Cut!, que es produirà tres anys després, n’és una bona mostra.

La qüestió és que l’article reproduït al portaveu oficiós de la Lliga Regionalista apareix amb el títol de “Separatisme al Rosselló” i inclou una frase en què es diu, literalment: “Vist l’interès que ens temem hi ha un únic remei: entendre’ns amb els nostres veïns de Barcelona per aconseguir la Catalunya lliure.” Malgrat tot, el text fa referència a una insinuació que no parteix de la redacció de La Veu, sinó del cronista de L’Independent. I, d’altra banda, ni tan sols apareix comentada, amb la qual cosa hom pot interpretar perfectament que es tracta d’un simple recull periodístic com el que acostumen a publicar molts mitjans de comunicació i no pas d’una presa de posició del diari que el reprodueix.

Però l’autoritat militar no ho veu així i aprofita l’avinentesa per castigar La Veu de Catalunya i, més concretament, el seu director, Enric Prat de la Riba. El procés, iniciat pel capità general de Catalunya, és implacable. El lligall, que va donar a conèixer fa alguns anys l’historiador Josep M. Figueres, recull un munt de documentació que deixa constància de la duresa desproporcionada. En l’ofici en què es nomena el jutge instructor, per donar-ne exemple, es reclama que “se secuestren los ejemplares y se destruyan los moldes”; i se cita explícitament l’article 248 del Codi Penal, que fa referència al “delicte de rebel·lió” i que es castiga amb presó major. El mateix dia que Prat de la Riba ingressa a la presó inicia els tràmits per sortir-ne, però el jutge militar deixa ben clars els motius pels quals ha de seguir a la presó: “En el fondo son otros los ideales que se persiguen por la Redacción de inspiradores de La Veu y esto lo comprende el menos versado en política y para que se confirmara bastara dejarles en libertad para que escribieran sobre el programa de Manresa (es refereix a les Bases aprovades el 1892) cuyas bases son las de la constitución de un estado independiente y por tanto a la desintegración de parte del territorio español”. La reflexió anterior, de fet, no fa referència a l’escrit en si, sinó a la suposada línia ideològica del diari, val a dir que sense posar de manifest en cap moment que el militar en qüestió sigui excessivament “versado en política”.

La detenció d’Enric Prat de la Riba provoca una protesta generalitzada. En aquells moments, el director de La Veu de Catalunya ja és una persona amb un notable prestigi polític i, ben aviat, rep el suport d’amplis sectors de la ciutadania, des dels diputats regionalistes fins als directors d’altres diaris. El ritme de visites és altíssim, fins al punt que el president de l’audiència decideix limitar els horaris. Les mostres de solidaritat també arriben a través de telegrames o, fins i tot, de targetes de visita com les que van deixar l’arquitecte Antoni Gaudí o l’exministre de Justícia Manuel Duran i Bas.

Probablement per efecte d’aquestes pressions, el dia 7 d’abril el capità general de Catalunya, E. Bergés Pombo, emet un ofici en què decideix que Prat de la Riba, “preso en la cárcel de esta ciudad, se traslade en igual concepto a su domicilio”. Malgrat tot, el procés judicial segueix i el dia 6 de maig el fiscal militar acusa Enric Prat de la Riba d’un delicte de rebel·lió. Pocs dies després, però, es produeix un fet tan desconcertant com inexplicable. El jutge que instrueix el cas anota la necessitat de donar una “atención preferente” a un altres procés, sorprenentment per un ultratge “a la bandera de la Patria” que s’ha produït a la Llotja de Barcelona; i, per aquest motiu, “deja en suspenso” la causa contra Prat de la Riba. Tot i això, les desventures penitenciàries del director de La Veu no s’acabaran fins al 22 de maig, quan, increïblement, el polític catalanista es beneficiarà de l’indult general que es decreta amb motiu de la coronació del rei Alfons XIII.

L’estada a la presó d’Enric Prat de la Riba serà molt breu, de només cinc dies. Prat es mantindrà dos anys allunyat de la vida pública, però hi retornarà amb nova empenta el 1904; i, a partir d’aleshores, obrirà una etapa extraordinàriament fructífera, tant des d’un punt de vista ideològic com també institucional. Malgrat tot, aquella curta estada a la presó marcarà per sempre més la seva vida. A banda dels perjudicis psicològics, Prat de la Riba en sortirà greument malalt, amb una afecció de Basedow que, alguns anys després, li provocarà la mort.

1