A trenta dies

Falta un mes per a les eleccions del 21-D; en concret queden trenta dies. Les llistes estan fetes i tenen el vistiplau de la Junta Electoral Central. Hi ha candidats que encara estan empresonats i d’altres que són a Bèlgica. Hi ha moltes persones que entraran per primer cop al Parlament. Tot ells ho faran portats pels vots d’una forta dosi sentimental. Falta saber el contingut de les diferents ofertes polítiques. El detall dels programes electorals. No sabem què vol fer cada partit i com ho vol fer. L’autocrítica del sobiranisme en els darrers dies deixa clar que no tot s’ha fet bé. D’haver-ho fet tots plegats d’una altra manera –hi incloc la premsa– no seríem en el punt en què està la política catalana, immersa en una campanya electoral que ve imposada per l’article 155 de la Constitució Espanyola.

A un mes per a les eleccions i esperant una concreció més àmplia dels programes electorals, allò que queda clar és que la majoria –sumats Junts per Catalunya, ERC i la CUP– manté el desig d’aconseguir la independència de Catalunya; d’altres, un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’Estat, i d’altres batallaran per continuar al darrere de la unitat d’Espanya.

S’està en espera de saber els camins per aconseguir políticament la independència o la unitat d’Espanya. La necessitat de resoldre el conflicte polític fa que tot plegat passi a un segon lloc. El 21-D es votarà més que mai. Els enquestadors van de bòlit. Les enquestes preelectorals només són vàlides pràcticament d’un dia per l’altre. La informació va massa ràpida. En l’època de la Transició espanyola el vot anava canviant en funció del soroll de “sabres” –del comportament dels militars–. Ara, el vot pot canviar pel soroll de les “togues”, pel comportament del món judicial.