Francesc Macià (2)
Demà: Lluís Companys (1)
El complot de Macià
El novembre de 1926, gairebé un centenar de catalans són detinguts per la gendarmeria francesa a Prats de Molló, acusats d’ordir un pla per envair Catalunya
Malgrat el fracàs de la temptativa, el ressò del judici permetrà la internacionalització del plet català i consolidarà el mite del seu líder, Francesc Macià
Maciàaprofitarà el judici pels fets de Prats de Molló per internacionalitzar el plet català
Crec que no ha acabat aquí el complot, i he decidit en ferm i al marge del que puguin fer ells i al marge del que puguin fer els altres aliats nostres, portar a cap quelcom nosaltres sols, que encara que no asseguri la llibertat de Catalunya (cosa que tampoc sabem, puix hi ha vegades que una sola espurna pot produir un gran incendi), almenys la farà quedar en un lloc digne.” La frase anterior correspon a unes declaracions de Francesc Macià que va anotar el seu secretari personal, Josep Carner Ribalta, i que aquest va incorporar al llibre Macià, la seva actuació a l’estranger. Molt probablement, podem datar-les a finals del 1925. En els darrers mesos, el futur president de la Generalitat ha dut a terme una activitat frenètica des del seu exili per tal de fer realitat el seu pla d’ocupar Catalunya i proclamar-hi la República: s’ha reunit amb representants dels partits i sindicats a l’exili, ha constituït el Comitè d’Acció de Lliure Aliança i fins i tot s’ha desplaçat fins a Moscou per intentar aconseguir el suport de la Internacional Comunista i la Rússia bolxevic. Totes les accions han fracassat, però Macià no desisteix. Al mateix temps que basteix aliances amb els opositors de la dictadura organitza un exèrcit de combatents voluntaris per envair el país. El pla consisteix a organitzar la penetració de dues columnes d’homes armats des del Vallespir (l’una des de Sant Llorenç de Cerdans i l’altra des del coll d’Ares) en direcció a Olot, on es proclamarà la República en aquests termes: “Declaro Catalunya independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria del poble català ha pogut expressar-se lliurement, s’ha manifestat de manera evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat avui usurpat per la força del govern espanyol, opressor de la pàtria catalana.” De forma simultània, la CNT proclamarà una vaga general revolucionarà a Barcelona i altres municipis del país. Macià té un referent molt clar, l’aixecament de Pasqua del 1916 a Irlanda, que havia permès als voluntaris irlandesos apoderar-se de punts estratègics de Dublín i proclamar la República d’Irlanda.
Després de mesos i mesos de preparatius, el 29 d’octubre la primera columna surt de París i, dies després, se n’hi afegeixen altres des de diversos punts de França. Els soldats de l’Exèrcit Català que hi participen no s’estan de contemplacions, juren solemnement “morir (...) si és necessari generosament, amb la il·lusió i l’esperança de fer reviure Catalunya i, amb ella, l’ànima d’aquells que han mort per la pàtria”. La invasió està planificada per al 4 de novembre; però, pocs dies abans, es produeix la detenció de Ricciotti Garibaldi, net de l’heroi del procés d’unificació italià i, segons sembla, agent secret del dictador Mussolini. A partir d’aleshores, els agents francesos són alertats per les autoritats espanyoles i s’inicia un degoteig inaturable de detencions. Aquell mateix dia, l’alt comandament d’Estat Català és detingut al centre d’operacions de la revolta, la Ville Denise, mentre que la resta de membres són interceptats a la frontera. El balanç final és de 111 persones detingudes, de les quals 42 són encausades com a caps de la revolta mentre que la resta són expulsades directament a Bèlgica. Segons explicarà dies després un diari barceloní, la policia també ha decomissat “la bandera del cos expedicionari amb les quatre barres i un estel solitari al centre”.
Del fracàs a l’èxit
El pla de Macià ha fracassat; però el judici posterior es convertirà en la millor plataforma per internacionalitzar el plet català. El 20 de gener de 1927 comença l’anomenat “procés dels conjurats catalans”, que tindrà un notable impacte en l’opinió pública francesa i internacional. Els encausats, lluny de penedir-se de la seva acció, la defensen amb vehemència. El responsable de la logística, el banyolí Josep Esparch, fins i tot es permet una crítica punyent a l’Estat francès: “Ho havíem calculat tot, excepte que els francesos ens arrestessin. Pensàvem que a França hi havia encara un govern liberal. Però ens havíem equivocat. Hem vist que aquest govern ajudava el feixisme.” I, després que el jutge li recrimini aquesta crítica, li etziba: “Que m’encarreguin de fer una altra vegada el mateix i ho farem.” El mateix Macià, després d’atribuir-se tota la responsabilitat dels fets i d’eximir la resta d’inculpats, aprofita la declaració per explicar el seu projecte i l’ús de la força armada: “Estem convençuts de la nostra capacitat per governar-nos per si sols, com hi tenim dret. Disposem de mitjans suficients i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil (...). Per això jo m’he llençat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol (...). Volem una Catalunya independent dintre del concert dels pobles lliures; un estat democràtic, pacífic i republicà al costat d’aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans van morir a Verdun. Volem destruir la monarquia espanyola, sempre enemiga de França (...). La paradoxa més trista per nosaltres és veure’ns avui presoners d’aquesta França que és germana espiritual nostra i per a la qual voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca.” Macià, doncs, ha sabut utilitzar amb habilitat l’escenari judicial com a plataforma per explicar al món el plet català; i l’èxit d’aquesta estratègia es comprovarà dies després, quan la premsa francesa reculli abundants informacions sobre el cas català, que emergeix per primera vegada en un escenari internacional extremadament complicat.
Les condemnes seran molt més lleus de les que hom pot imaginar; i, donat que fa més temps que estan en presó preventiva, seran posats en llibertat. Malgrat tot, el ministre de l’Interior francès farà mans i mànigues per tal que siguin expulsats a Bèlgica. La diàspora de Macià i les restes del seu Exèrcit Català encara durarà alguns anys més; però, des de la llunyania, el seu mite s’haurà consolidat plenament. Per donar-ne prova, només cal citar la valoració que va fer-ne el dirigent de la CNT Joan Peiró, pocs dies després del 14 d’abril de 1931: “Jo declaro sincerament que en el ciutadà Francesc Macià hi veig l’equanimitat i l’esperit liberal personificats. També veig al seu voltant una plèiade d’homes sincers i capaços, per la seva devoció al president de la Generalitat, de mantenir l’apostolat de llibertat (...).” El fracàs del 1926, doncs, haurà servit per convertir Macià en un símbol, en una figura idolatrada per uns i respectada pels altres. Cinc anys més tard, l’Avi Macià recollirà els fruits de la seva fidelitat i perseverança i proclamarà la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat. Finalment, doncs, el complot ha triomfat.
3
Per saber-ne més
Després de l’exili forçat a França, Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933) es va instal·lar a Brussel·les. Malgrat l’ensurt, Macià no va parar quiet i, ben aviat, va dur a terme una gira per entrar en contacte amb grups catalanistes d’Amèrica Llatina i, més concretament, d’Uruguai, Argentina, Xile i Cuba. En aquest darrer país va impulsar la formació d’un Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i d’una Constitució Provisional de la República Catalana (1928), si bé ambdues iniciatives van tenir poca repercussió a Catalunya. De retorn a Brussel·les, va reprendre els contactes amb els grups opositors a la dictadura i fins i tot va intentar retornar al nostre país. Però, tot i l’obertura que va iniciar-se després de la retirada de Primo de Rivera, Macià no es va beneficiar dels indults concedits.
Finalment, el febrer de 1931 va poder tornar definitivament a Barcelona envoltat d’una aureola de mite.
A partir d’aleshores, la seva vida va fer un gir significatiu. Al març va participar en la fundació d’Esquerra Republicana i poques setmanes després va tenir la valentia de proclamar la República Catalana, si bé tres dies després accepta convertir-la en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida per ell. El seu carisma personal es va posar de manifest en les diferents convocatòries electorals a les quals es va presentar: a les eleccions de juny de 1931 per a les Corts constituents de la República, va resultar elegit de manera simultània per Barcelona i per Lleida; el novembre del 1932 es va produir el mateix supòsit i va aconseguir l’acta de Barcelona i Lleida; i el novembre de 1933, pocs dies abans de la seva mort, va ser escollit novament diputat, en aquest cas per Barcelona. El dia 25 de desembre de 1933 va morir a la seva residència de la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat, als 74 anys. El seu enterrament, dos dies després, es va convertir en una imponent manifestació de dol.
als llibres de memòries
Alguns dels catalans que van acompanyar Macià van escriure llibres en els quals donaven la seva versió dels fets, com ara el gironí Josep Fontbernat o el seu secretari personal, Josep Carner Ribalta. No es tracta específicament d’unes memòries, però el llibre La Catalunya rebel té un interès especial, donat que va editar-lo Estat Català el 1927 per donar a conèixer “el procés dels conjurats” a la ciutadania francesa. Inclou una introducció per donar a conèixer el plet català, una explicació sobre els preparatius del complot i tots els documents judicials, incloses les declaracions dels inculpats. L’edició publicada per Símbol Editors el 2003 inclou una excel·lent introducció d’Agustí Colomines.
De la reconstrucció històrica...
Entre el munt d’articles i llibre sobre els fets de Prats de Molló o els inicis de l’independentisme, destaquen els llibres de Joan Creixell (El Llamp, 1988) o Jaume Colomer (Columna, 1996). Molt més recentment, l’historiador Giovanni C. Cattini ha publicat una reconstrucció dels fets a partir de la trama italiana i la traïció que va permetre la detenció dels independentistes catalans (Ara Llibres, 2009). El llibre parteix d’una recerca exhaustiva en arxius italians i catalans i està escrit en un estil periodístic, que atrapa el lector des de la primera pàgina. També resulten útils les biografies sobre Francesc Macià de Josep M. Roig i Rosich (Esfera dels Llibres, 2006).