ANÀLISI
Merkel, el traïdor i l’enrabiat
Christian Lindner, el líder liberal que es va saltar les regles del joc per trair l’aliada Angela Merkel. O Martin Schulz, el socialdemòcrata que va deixar a principi d’any la comoditat del Parlament d’Estrasburg per estavellar-se com a rival de la cancellera en les generals del setembre passat. Tots dos líders tenen la clau d’un quart mandat per a Merkel. Però resulta que en el laberint parlamentari alemany l’únic noi bo que ha apostat en ferm per unir-se a la cancellera és el representant d’una formació nascuda com a moviment antijeràrquic sense experiència, cosa que vol dir formar part d’un govern federal amb el partit fundat per Konrad Adenauer. El noi bo és Cem Özdemir, un fill d’immigrants turcs nascut a la Selva Negra i líder dels Verds, qui fins al darrer moment, la mitjanit de diumenge, va lluitar per fer possible traslladar Jamaica a l’hivern alemany –és a dir, la coalició entre conservadors, liberals i verds, que hauria dut el nom de Jamaica perquè els colors dels partits són els de la bandera d’aquest exòtic país.
El somni jamaicà es va estavellar uns minuts després de la mitjanit de diumenge, quan Lindner va donar per trencat el tripartit amb la frase “Millor no governar que fer-ho malament”.
Özdemir va ser el primer aquest dimarts a reunir-se amb Frank-Walter Steinmeier, el president socialdemòcrata elegit per a aquest càrrec el mes de febrer passat amb el consens de la gran coalició de Merkel. Al cap d’estat li correspon buscar una sortida o, en cas extrem, dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. Sembla que Özdemir, que el 1994 es va convertir en el primer diputat d’arrels turques del Bundestag (cambra baixa del Parlament), no podrà fer història de nou ara com a ministre d’Afers Estrangers de la dona que ja ha marcat unes quantes fites –com a primera dona i primera persona crescuda a l’est que va arribar a la cancelleria, el 2005–. Però Steinmeier el va rebre en primer lloc com a representant del partit que es va comportar amb responsabilitat en tancar-se a negociar una aliança contra natura, amb enemics declarats com ara la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), partit agermanat de la Unió Cristianodemòcrata (CSU) de Merkel, o el Partit Liberal (FDP) de Lindner, el tradicional representant dels interessos del món econòmic.
“Les cinc setmanes de negociació ens han servit per conèixer-nos millor. Potser hem creat una base futura”, va resumir Merkel, en acomiadar l’intent jamaicà, respecte als Verds.
Özdemir, de 51 anys, casat amb una periodista argentina, és el noi bo, però per si sol no pot donar a Merkel la majoria que necessita. Lindner, de 38 anys, casat amb una periodista alemanya, és el representant d’un partit que, durant dècades, va apuntalar tant governs conservadors com socialdemòcrates. El soci fiable, fins ara, però que sembla haver-se desviat cap a la dreta pura i dura, disposat a minvar l’electorat de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), la tercera força al Bundestag, després de la CDU/CSU i l’SPD.
“Lindner ha lluitat amb fermesa per tornar el seu partit al Parlament. Una gran tasca. No vull valorar el seu comportament”, va dir Merkel, després de la ruptura de negociacions per part liberal. L’FDP, un partit històric en el panorama alemany, va quedar per primer cop en la història sense escons, en les generals del 2013, després d’una legislatura com a soci de Merkel. Lindner ha optat per “trair” la lleialtat al seu soci dit natural, la CDU/CSU, probablement perquè un govern amb participació dels verds no hauria estat compatible amb la seva nova dinàmica clarament dretana.
Lindner va ser el segon consultat per Steinmeier, ahir a la tarda. Dijous li toca el torn a l’enrabiat, Schulz, el derrotat candidat del Partit Socialdemòcrata (SPD) i company de partit del president, que continua amb la mateixa cara d’enrabiat que li va quedar la nit electoral. Ja aleshores, en l’anomenada “ronda dels elefants” –debat televisat entre els líders dels partits–, Schulz es va comportar d’una manera semblant a com va fer-ho Gerhard Schröder, el 2005, en ser derrotat per Merkel: amb males maneres, desafiant i agressiu, sense voler admetre la victòria de Merkel. Dos mesos després continua amb el mateix posat, aferrissat a la negativa a reeditar la gran coalició.
Steinmeier, ministre d’Afers Estrangers en les dues grans coalicions que ha liderat Merkel, ara per ara no vol parlar de convocar unes altres eleccions. Vol que els partits reflexionin i negociïn.
Si Schulz i Lindner no volen jugar-se-la amb una aliança amb Merkel, tenen l’opció de l’anomenat govern de minoria “sota tolerància”, una altra fórmula inèdita a Alemanya, a escala federal, com ho hauria estat la jamaicana. És a dir, sense dependre d’acords puntuals, sinó lligat a un no soci que li dona suport parlamentàriament, sense ministres propis al govern.
Steinmeier pot intentar convèncer el liberal o el company socialdemòcrata d’acceptar aquesta solució de compromís. Merkel, “sota tolerància” del traïdor o de l’enrabiat? Les dues opcions sonen a experiment d’efectes difícils de calcular, per a una cancellera que tem més la inestabilitat que les urnes.