Morir en terra d’exili

La retirada republicana

Bona part de les memòries les centra en els darrers anys de la seva vida; en un exili que el situa com un represaliat més, per bé que sigui en terres franceses on arribi a tenir la presidència de la Generalitat. Paradoxalment, doncs, Irla ocupa els càrrecs de més rellevància en el moment més propici, en un ambient de pessimisme profund i d’escasses expectatives en el futur. La vivència de Josep Irla és, molt probablement, la que més s’aproxima a la immensa majoria dels exiliats catalans, que es veuen abocats a sobreviure en un ambient extremadament complex. De fet, ell mateix deixarà constància de la profunda decepció que genera l’arribada a un país que ha estat, des de sempre, el gran mirall del republicanisme català i que contempla amb reticències el flux d’emigrants republicans i que els aboca a camps d’internaments en què malden per sobreviure en condicions vergonyoses. L’ocupació alemanya, que acabarà conduint a la detenció del president Lluís Companys, obre un període d’incertesa, que en les memòries de Josep Irla pren un to dramàtic. En el text també deixa constància de l’afusellament del president de la Generalitat, un fet que acabarà comportant un gir decisiu en la seva vida. L’estatut interior de la Generalitat disposa que el president del Parlament substitueixi el de la Generalitat, per la qual cosa Josep Irla es convertirà en el tercer president de la Generalitat autonòmica. Es tracta d’una solució interina, però que s’acabarà perllongant durant més de catorze anys.

Josep Irla assumeix el càrrec de forma immediata. Només cinc dies després de l’assassinat de Companys, adreça una carta de salutació als parlamentaris escollits el 1932. El nou president té un recordatori especial pel seu antecessor en el càrrec i també pel diputat Josep Fàbrega, afusellat un any abans pel règim franquista, acusat de “declarar la independència de Catalunya l’any 1934 des del balcó de l’ajuntament palamosí” i de “prendre part en una reunió que va precedir l’assassinat de sis persones d’ordre”; una acusació, val a dir, exclusivament fonamentada en “rumors”.

Josep Irla passarà a residir lluny de la frontera, a la població de Cogolin, on regentarà una fàbrica de taps i portarà una vida extremadament discreta. Ni els seus veïns ni les autoritats alemanyes el vincularan amb les institucions catalanes. És cert, però, que la seva activitat es manté sota mínims, amb trobades puntuals i contactes a través de correspondència. En aquesta parla sovint en un llenguatge incomprensible, expressament pensat per evitar ser interceptat.

El president de la Generalitat viurà de prop el desembarcament a Saint Tropez, situat a només onze quilòmetres de Cogolin. I deixarà constància de les expectatives generades; o, dit en altres paraules, de la possibilitat que els aliats també dirigeixin els seus esforços a enderrocar la dictadura de Franco. En una carta adreçada a l’exprimer ministre francès, Édouard Herriot, poc abans de la fi de la guerra, el president de la Generalitat li trasllada el sentiment dels “catalans exiliats, que esperen impacientment retrobar també la seva pàtria i col·laborar amb les democràcies mundials en la creació d’un món nou que asseguri una pau duradora i una justícia humana”. Però la lògica no s’imposarà i, com és prou sabut, les potències aliades es taparan els ulls davant l’existència d’un règim feixista al sud d’Europa; una autèntica vergonya que deixa entreveure la hipocresia en què es mouen sovint les relacions i els interessos internacionals.

A la decepció anterior cal sumar-hi les que generen les tensions entre els republicans a l’exili i la precarietat econòmica de la Generalitat, que, inicialment, s’haurà de resoldre a través d’un préstec concedit pel govern basc a l’exili; i, més endavant, amb aportacions de les comunitats americanes. En les seves memòries, ell mateix recorda que el 1954 va optar per nomenar Josep Tarradellas com a conseller delegat i convocar tots els diputats per tal d’escollir nou president; però, abans d’aconseguir-ho, va presentar la dimissió, per la qual cosa es va haver de resoldre la vacant que, finalment, ocuparia Josep Tarradellas. En tot cas, a les decepcions polítiques s’hi afegeix la profunda nostàlgia que l’aclapara, conscient que ja no podrà tornar al nostre país. En una conversa telefònica que va mantenir amb la seva filla poc abans de morir, aquesta recordava: “Un dia estàvem a la terrassa, miràvem al mar i em diu (....), era home de poques paraules, no em va pas parlar ni de morir ni de tot això, però em va dir, senzillament: ‘El dia que puguis em faràs portar allà baix.’ Jo no ho vaig comprendre. Li vaig dir: ‘Sí.’ No va haver-hi cap més explicació. Jo vaig comprendre que volia dir que quan seria mort, quan es pogués, l’havia de fer portar a Sant Feliu. I així ho vàrem fer.”