Josep Irla
Demà: Josep Tarradellas
Morir en terra d’exili
Josep Irla i Bosch va començar la seva carrera política com a regidor, alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat provincial al partit judicial de la Bisbal d’Empordà
Durant la guerra va ocupar la presidència del Parlament, i el 1940, després de l’assassinat de Lluís Companys i ja des de l’exili, va assumir la presidència de la Generalitat fins al 1954
El presidentJosep Irla portarà una vida extremadament discreta en el seu exili francès
Josep Irla té 80 anys. I, des de l’exili a Sant Rafèu, al sud de la Provença, es disposa a redactar les seves memòries. Fa anys que s’ha establert en aquesta petita població del districte de Var amb la seva família, però el polític ganxó data el seu text a la “terra de l’exili”; i, molt probablement, escriu aquesta datació amb el cor encongit per la melangia. “Terra d’exili” representa mantenir la maleta de l’emigrant permanentment preparada per tornar al país d’origen; però Irla és ben conscient que no podrà fer-ho. L’esperança s’ha esvaït del tot fa més de deu anys, amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial, que ha sotmès milers de catalans a una nova barbàrie i al temor de la persecució. Malgrat les esperances dipositades en el fet que les potències aliades posin fi a la dictadura espanyola de la mateixa forma que ho ha fet amb l’alemanya i la italiana, això no ha estat així, i després d’uns anys marcats per l’autarquia i la fam, el règim comença a consolidar-se. De fet, tres anys abans que Irla comenci a escriure les memòries, americans i espanyols han segellat el Pacte de Madrid, que permetrà la consolidació internacional de la dictadura, en bona part a través del seu paper com a “sentinella d’occident” que ha d’aconseguir aturar l’avenç del comunisme.
El text que deixarà escrit Irla és breu, de només 78 pàgines. De fet, ni tan sols ha arribat a la meitat de la llibreta. La seva trajectòria és llarga i intensa; però la principal font han estat les seves vivències personals. A més a més, Irla escriu sense anotacions prèvies ni material de consulta. Els records, doncs, s’aboquen a les pàgines a batzegades, amb una única idea de seguir un ordre cronològic. Han passat només dos anys d’ençà que ha deixat la presidència de la Generalitat; però, malgrat haver jugat un paper institucional més que rellevant a escala nacional (ha estat diputat i president del Parlament), Josep Irla s’adreça als lectors de les memòries com als “amics del districte electoral de la Bisbal”. De fet, els primers records que hi apareixen es remunten a la coalició electoral de 1906, un bon presagi del paper que pren la trajectòria política per damunt de qualsevol altra vessant. El polític ganxó ens apareix com una persona extremadament modesta, que recorda les seves primeres passes com a regidor i alcalde de Sant Feliu de Guíxols; però, en canvi, oblida el seu paper rellevant en el republicanisme gironí o el seu pas com a diputat de la Mancomunitat de Catalunya. En tot el text, Irla es mostra molt més preocupat per donar a conèixer els seus ideals que no pas per recordar tots els càrrecs que ha anat ocupant en la seva dilatada trajectòria política.
La retirada republicana
Bona part de les memòries les centra en els darrers anys de la seva vida; en un exili que el situa com un represaliat més, per bé que sigui en terres franceses on arribi a tenir la presidència de la Generalitat. Paradoxalment, doncs, Irla ocupa els càrrecs de més rellevància en el moment més propici, en un ambient de pessimisme profund i d’escasses expectatives en el futur. La vivència de Josep Irla és, molt probablement, la que més s’aproxima a la immensa majoria dels exiliats catalans, que es veuen abocats a sobreviure en un ambient extremadament complex. De fet, ell mateix deixarà constància de la profunda decepció que genera l’arribada a un país que ha estat, des de sempre, el gran mirall del republicanisme català i que contempla amb reticències el flux d’emigrants republicans i que els aboca a camps d’internaments en què malden per sobreviure en condicions vergonyoses. L’ocupació alemanya, que acabarà conduint a la detenció del president Lluís Companys, obre un període d’incertesa, que en les memòries de Josep Irla pren un to dramàtic. En el text també deixa constància de l’afusellament del president de la Generalitat, un fet que acabarà comportant un gir decisiu en la seva vida. L’estatut interior de la Generalitat disposa que el president del Parlament substitueixi el de la Generalitat, per la qual cosa Josep Irla es convertirà en el tercer president de la Generalitat autonòmica. Es tracta d’una solució interina, però que s’acabarà perllongant durant més de catorze anys.
Josep Irla assumeix el càrrec de forma immediata. Només cinc dies després de l’assassinat de Companys, adreça una carta de salutació als parlamentaris escollits el 1932. El nou president té un recordatori especial pel seu antecessor en el càrrec i també pel diputat Josep Fàbrega, afusellat un any abans pel règim franquista, acusat de “declarar la independència de Catalunya l’any 1934 des del balcó de l’ajuntament palamosí” i de “prendre part en una reunió que va precedir l’assassinat de sis persones d’ordre”; una acusació, val a dir, exclusivament fonamentada en “rumors”.
Josep Irla passarà a residir lluny de la frontera, a la població de Cogolin, on regentarà una fàbrica de taps i portarà una vida extremadament discreta. Ni els seus veïns ni les autoritats alemanyes el vincularan amb les institucions catalanes. És cert, però, que la seva activitat es manté sota mínims, amb trobades puntuals i contactes a través de correspondència. En aquesta parla sovint en un llenguatge incomprensible, expressament pensat per evitar ser interceptat.
El president de la Generalitat viurà de prop el desembarcament a Saint Tropez, situat a només onze quilòmetres de Cogolin. I deixarà constància de les expectatives generades; o, dit en altres paraules, de la possibilitat que els aliats també dirigeixin els seus esforços a enderrocar la dictadura de Franco. En una carta adreçada a l’exprimer ministre francès, Édouard Herriot, poc abans de la fi de la guerra, el president de la Generalitat li trasllada el sentiment dels “catalans exiliats, que esperen impacientment retrobar també la seva pàtria i col·laborar amb les democràcies mundials en la creació d’un món nou que asseguri una pau duradora i una justícia humana”. Però la lògica no s’imposarà i, com és prou sabut, les potències aliades es taparan els ulls davant l’existència d’un règim feixista al sud d’Europa; una autèntica vergonya que deixa entreveure la hipocresia en què es mouen sovint les relacions i els interessos internacionals.
A la decepció anterior cal sumar-hi les que generen les tensions entre els republicans a l’exili i la precarietat econòmica de la Generalitat, que, inicialment, s’haurà de resoldre a través d’un préstec concedit pel govern basc a l’exili; i, més endavant, amb aportacions de les comunitats americanes. En les seves memòries, ell mateix recorda que el 1954 va optar per nomenar Josep Tarradellas com a conseller delegat i convocar tots els diputats per tal d’escollir nou president; però, abans d’aconseguir-ho, va presentar la dimissió, per la qual cosa es va haver de resoldre la vacant que, finalment, ocuparia Josep Tarradellas. En tot cas, a les decepcions polítiques s’hi afegeix la profunda nostàlgia que l’aclapara, conscient que ja no podrà tornar al nostre país. En una conversa telefònica que va mantenir amb la seva filla poc abans de morir, aquesta recordava: “Un dia estàvem a la terrassa, miràvem al mar i em diu (....), era home de poques paraules, no em va pas parlar ni de morir ni de tot això, però em va dir, senzillament: ‘El dia que puguis em faràs portar allà baix.’ Jo no ho vaig comprendre. Li vaig dir: ‘Sí.’ No va haver-hi cap més explicació. Jo vaig comprendre que volia dir que quan seria mort, quan es pogués, l’havia de fer portar a Sant Feliu. I així ho vàrem fer.”
Per saber-ne més
A les seves memòries, escrites dos anys abans de morir, Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols, 1876-Sant Rafèu, 1958) va deixar escrit que havia intentat mantenir-se fidel “als ideals més nobles: la llibertat dels homes i dels pobles i la justícia humana”. La seva trajectòria, tant abans com després de veure’s forçat a emprendre el camí de l’exili, és un bon exemple d’aquest compromís. Era el fill d’un obrer taper i, alhora, un polític republicà que havia participat en l’alçament federal de 1869, popularment conegut com a “foc de la Bisbal”. A diferència de molts altres polítics de l’època, Josep Irla no va seguir els estudis superiors i va ser a partir de l’esforç i la tenacitat que es va conformar una personalitat autodidacta.
Josep Irla va anar ampliant el seu àmbit d’actuació fins a esdevenir, ja durant la Segona República, en un dels principals referents d’ERC a les comarques gironines. La primera etapa va centrar-la en la política institucional, primerament com a regidor i, més endavant, com a batlle del seu poble, càrrec que va ocupar entre 1906 i 1910. La segona etapa va centrar-la en la Diputació Provincial, en què va aconseguir la representació del districte de la Bisbal des del 1911 fins al 1923 i va participar activament en la constitució de la Mancomunitat. Amb l’adveniment de la República, farà el salt a la política nacional i serà escollit diputat al Parlament i, ja durant la Guerra Civil, president de la cambra. Després de la mort de Lluís Companys, i ja a l’exili, assumirà la presidència de la Generalitat.