Els carlins
I DEMÀ: REPUBLICANS, OBRERS I INDEPENDENTISTES
Sense rei i sense pàtria
Més de 18.000 carlins catalans es van veure obligats a exiliar-se durant tot el segle XIX en diverses riuades de refugiats vinculades a les diverses guerres civils
Bona part d’aquests es van dirigir a França, des d’on alguns van continuar conspirant contra el govern liberal, mentre d’altres van ser deportats a les províncies d’Ultramar
Bona part dels exiliatses van beneficiar de les mesures d’indult i van tornar pocs mesos després
El segon dia de Carnestoltes de 1875, el pretendent Carles de Borbó y Este va creuar el pont d’Arnegui, a la ratlla entre França i Espanya, per tal d’emprendre el camí de l’exili. En el moment de travessar la frontera, l’etern pretendent (o Carles VII, tal com l’anomenaven els seus partidaris), va exclamar: “Tornaré!, Tornaré!” La frase intentava transmetre la idea que l’exili era tan sols una etapa transitòria entre els intents constants per conquerir el poder; una situació passatgera que havia de permetre recuperar forces per tornar a la lluita el més aviat possible. Però, malgrat els desitjos del pretendent i dels seus seguidors més acèrrims, Carles de Borbó no va tornar mai més al seu país. I tampoc van fer-ho alguns dels tradicionalistes que van acompanyar-lo en el seu exili, si bé van afrontar aquesta etapa en unes condicions força més precàries que no pas les que va tenir el seu rei.
L’exili es va convertir en una situació recurrent en l’imaginari carlí. El seguit de guerres civils i temptatives fallides per aconseguir un canvi de rei, van produir una riuada constant d’emigrats polítics que es van veure obligats a abandonar el país per tal de no abandonar el seu “rei”. Entre aquests hi havia milers de catalans que, en alguns casos, van creuar la frontera en diverses ocasions. De fet, la línia imaginària que separava Espanya i França es va convertir en un element tàctic de primera magnitud; i no només perquè els oferia la possibilitat d’abandonar el país quan anaven maldades, sinó també perquè era un espai des del qual organitzar atacs o fins i tot introduir armament.
La principal destinació dels carlins serà França, que es convertirà en el seu teatre d’operacions per ordir conspiracions o bé en el retir recurrent davant el fracàs de les diferents temptatives. Ja des de la primera carlina, Occitània es convertirà en un vesper de combatents per la causa, al quals caldrà afegir els més de 2.000 deportats a Cuba i Puerto Rico, en bona part catalans. El govern isabelí no només els obligarà a jurar la Constitució com a condició prèvia per tornar, sinó que pressionarà les autoritats franceses per tal de mantenir controlats els principals caps. En tot cas, serà al final de la Primera Guerra Carlina (1839-1840) quan es produirà l’èxode massiu dels combatents de Ramon Cabrera, qui no acceptarà l’acord de Bergara. Segons el cap carlí, un total de 20.000 homes van travessar la frontera i van engruixir els camps d’internament de Besançon, Bourg o el Puig. Al final del conflicte, es calcula que hi havia 36.500 carlistes a França. Les cròniques ens traslladen escenes molts semblants a les que es produiran el 1939. Segons Rafael González de la Cruz, “todos los días se veían pasar la frontera multitud de realistas (...). Se lanzaban impávidos en medio de la desgracia y la miseria, abandonando el suelo donde nacieron. Causaba compasión ver tan bizarros jóvenes, desnudos, y denegridos por el hambre y la calamidad”. Encara van tenir pitjor sort els deportats a Ultramar, més d’un miler de catalans, segons alguns testimonis.
Les mesures per propiciar el retorn d’aquests exiliats van ser restrictives i en comptagotes. El 30 de novembre de 1840 es va publicar un primer decret i un any després un altre, pretesament amb la voluntat de “extinguir los restos de nuestras discordias civiles”. Encara el 1845, cinc anys després de l’acabament de la guerra, hom informava que “la Reina Nuestra Señora se ha dignado mandar que se permita la entrada en España a los soldados que hubieren pertenecido al Ejército Carlista”. Mentre s’obrien de bat a bat les portes de retorn per als carlins, aquestes es tancaven per als republicans.
La darrera riuada
Un dels exiliats més coneguts que va creuar la frontera, Ramon Cabrera, va proclamar: “Permita el cielo que algun día pueda ver yo el sol de mi patria, única idea de un proscrito”. La idea va mantenir-la durant molts anys; i, finalment, no va poder veure complert el seu somni, tot i haver reconegut Alfons XII al final de la seva vida. En aquells moments, però, la immensa majoria dels carlins havien arribat a la conclusió que la via militar era inviable i que era necessari adoptar noves formes de lluita, molt més adequades a les possibilitats que oferia el règim de la Restauració. Sense el recurs recurrent a l’enfrontament armat, l’experiència de l’exili, juntament amb els mites bèl·lics reproduïts profusament per la premsa addicta, es van convertir en històries i llegendes del passat.
El retir daurat del ‘Tigre del Maestrat’
Ramon Cabreraes va retirar en una mansió anglesa, a Wentworth
Es deia Ramon Cabrera Grinyó, però era més conegut com el Tigre de Maestrat. El sobrenom, que van difondre els seus enemics acèrrims, pretenia traslladar una imatge distorsionada del personatge, entre ferotge i despietada. Però Cabrera no era més que un producte del seu temps, d’una societat que s’enfrontava violentada i atàvica als canvis, sovint incomprensibles, que es produïen al seu voltant. De fet, el fet més determinant de la seva carrera militar expressa més aviat la cruesa dels seus adversaris. El general liberal Nogueras Pitarque va arrestar i empresonar la seva mare i, pocs dies després, la va fer afusellar. La versió oficial d’aquest crim va vincular-lo a les atrocitats del fill, però la qüestió és que va ser assassinada sense cap mena de càrrec ni de judici.
Aquest fet va alimentar poderosament l’espiral de violència del conflicte i, ben segur, la que era capaç de desfermar el mateix Cabrera.
Nascut a Tortosa (Baix Ebre) l’any 1806, va ser la figura militar més rellevant del primer enfrontament carlí al País Valencià, a l’Aragó i a Catalunya. L’esclat del conflicte el va enganxar al seminari de Tortosa però, de manera impulsiva, va abandonar els estudis i es va incorporar a l’exèrcit carlí que s’havia format a Morella. El fracàs de la campanya militar dirigida cap a Lleida, que va provocar la mort o l’empresonament de bona part dels caps carlins, el van deixar com l’únic comandant i es va retirar al Maestrat aragonès i valencià, que va convertir en el centre de les seves operacions. Posteriorment, dirigiria diverses campanyes militars a Castella, a Andalusia i a Catalunya, amb victòries sonades, que li reportarien un gran prestigi personal.
En tot cas, el seu exili no és excessivament representatiu del que van viure molts altres tradicionalistes. Conclosa la guerra, es va exiliar a Londres, on es va casar amb una rica hereva i es va establir en una impressionant mansió que, alguns anys després, es convertiria en el refugi d’Augusto Pinochet. Des del seu còmode exili va rebre tota mena de crítiques dels seus antics coreligionaris, que l’acusaven de no saber distingir “lo que había de liberal en las instituciones inglesas y lo que había de tradicional”. va maniobrar sense massa èxit per desplaçar el carlisme cap a l’arena política.
Història i novel·la
Hi ha moltes formes d’aproximar-se a la vida de Cabrera. Una de les possibles és a través de les moltes biografies, com la que va escriure Conxa Rodríguez, molt centrada en l’exili (1989). Una altra manera és a través de la novel·la. En aquest cas, resulta recomanable el llibre d’Andreu Carranza, L’hivern del Tigre.