“De president, només n’hi ha un, i ERC ho ha d’entendre”

Sí. No m’esperava la trucada del president Puigdemont. Tot i que, probablement sense saber-ho, com a espectador privilegiat del que ha passat a Catalunya en els darrers mesos, ja hi estava predisposat. I m’ho vaig pensar poc. Probablement perquè el que va passar l’1-O és molt gruixut, i marca un abans i un després.

Si fos per anar a unes eleccions normals, hauria dit que no. La meva decisió s’emmarca en la situació d’excepcionalitat que tenim. Perquè aquest és un moment excepcional. Ens falta el darrer esprint per reivindicar i tornar a dir que el que està passant és una vergonya, i que hem perdut llibertats individuals i col·lectives.

Puigdemont és el president de Catalunya. El president a l’exili, en una situació excepcional. El president té una càrrega emocional simbòlica de representació del país que jo no discuteixo. I qui em fa la trucada és el president en una situació excepcional.

En la llista del president, m’hi trobo molt còmode. Amb una llista unitària tindríem la força dels partits. Però si un partit ha fet un pas al costat per permetre la llista on soc ara, ho trobo un acte de generositat.

Sí. El president de la Generalitat no es clona, no es pot replicar. N’hi ha un i és Carles Puigdemont. I penso que tot el sector sobiranista ho ha de tenir molt clar. El que no vol l’Estat és el retorn del president Puigdemont.

És lícit, però penso que ha de prevaldre un exercici no només de responsabilitat, sinó d’empatia, i d’allò que necessita el país. És normal que l’electorat d’ERC pensi en la presidència de Junqueras, que pensi que aquest és un bon final per a una trajectòria política, però estem en un moment d’excepcionalitat i la gent d’Esquerra ho ha d’entendre; se’ls ha de demanar que ajornin aquest moment absolutament lícit.

El risc és gran, evidentment. Però Puigdemont pot ser diputat electe. I, si és diputat, té possibilitats de ser president. Serà diputat perquè anem a normalitzar, a restaurar, el govern. La primera pregunta que ens hem de fer és: hem de restaurar el govern o ens hem de rendir al 155? La resignació no és una bona situació.

Però a tota aquesta gent unionista del 155, que han acabat aplicant un 155 duríssim, se’ls ha de recordar que aquestes eleccions les van convocar ells. I, si accepten el resultat, han d’acceptar que el guanyador de les eleccions pugui prendre possessió. I no només com a diputat, sinó com a president, si així ho decideix una majoria parlamentària.

L’error és haver entrat en el joc de l’error. No podem demanar a l’independentisme un exercici brutal d’autocrítica, perquè aquest exercici d’autocrítica ens fa perdre de vista el que hem fet, que és molt. No és que sigui dolent, perquè l’autocrítica és bona. Però no hem de perdre la perspectiva d’on som i del que hem fet.

Per aconseguir que aquest país arribi a la independència.

El que cal primer de tot és reinstaurar una certa normalitat democràtica. La democràcia és el primer que cal salvar en aquest procés. I amb la independència al final del camí.

El que vivim s’assembla perillosament molt, massa, a allò que anomenàvem una dictablanda. El dia 21-D no es pot anar a votar amb un llaç groc, per exemple. Ens volen segrestar fins i tot el llenguatge. És molt subtil, però molt dur.

Aquests dies he anat a debats i m’he trobat gent que et diu que l’1 d’octubre no va existir. I hi ha qui ha aplicat el 155 i et diu que és una mesura per donar estabilitat. Els mitjans de fora no han fet l’exercici aquell de preguntar-se el perquè de les coses. Quan en un país 1,5 milions de persones surten al carrer i la televisió pública d’aquell país t’ho col·loca en el minut 20 de l’informatiu, a partir d’aquí tot és molt difícil.

Que el president Puigdemont guanyi les eleccions, que Espanya faci una reflexió i obri els ulls i faci un gest de generositat en el sentit de dir prou al diàleg de la violència, prou al diàleg de les llibertats trepitjades, i que accepti el resultat.