La diàspora republicana

Els exilis que hem resseguit fins avui no tenen res a veure amb el drama humà que es va desfermar el 1936 i el 1939, perfectament comparable al que experimenten els civils de Síria o altres països colpejats per la guerra. En aquella ocasió, el nostre país va viure una autèntica tragèdia col·lectiva, tant per la magnitud de les xifres com pel buit insubstituïble que van deixar els exiliats, entre els quals hi havia escriptors, músics i sindicalistes que, a partir d’aleshores, van haver d’explotar el seu potencial en altres països. Des de qualsevol perspectiva, doncs, l’exili republicà ens deixa un balanç esfereïdor.

En teoria, els militars havien organitzat el cop d’estat per tal de frenar una suposada revolució, però, paradoxalment, va acabar generant una espiral revolucionària sense precedents. Les institucions tradicionals es van esfondrar i el poder va passar als comitès, sense que fos possible aturar la violència desfermada contra la burgesia, els propietaris rurals, l’Església i, en definitiva, contra tot allò que representés el vell sistema. Aquesta situació va provocar un exili prou nombrós. Albert Manent ha xifrat en prop de 30.000 els catalans que van emigrar durant la guerra, mentre que Rafael Abella situa en 40.000 els que es van passar a l’anomenada “zona nacional”. Davant la impossibilitat d’aturar la violència revolucionària, la Generalitat, amb el president Lluís Companys al capdavant, es va esforçar per tal de facilitar la sortida a aquelles persones que corrien algun tipus de perill. Fins i tot el general Gonzalo Queipo de Llano reconeixia que el govern català “havia deixat sortir de Barcelona més de 5.000 homes de dretes, cosa que havia d’alleujar, sens dubte, la responsabilitat que pesava sobre si”. Una de les colònies més importants de catalans es va situar a Gènova. L’historiador Rubèn Doll-Petit ha analitzat amb detall aquest exili i ha remarcat l’evolució d’aquesta colònia, que, a poc a poc, va començar a mostrar el seu suport al general Franco, ja fos a través d’adhesions públiques, d’oferiments personals, de mitjans de comunicació –com és el cas del comte de Godó, que va posar al servei dels nacionales el diari La Vanguardia– o, fins i tot, de donatius econòmics.

En tot cas, l’exili més nombrós el van protagonitzar els republicans que s’havien mantingut fidels a la República. A principis del 1939, amb la caiguda de Tarragona, les possibilitats de la República es van esvair del tot i el principal objectiu, l’última esperança, era arribar a la frontera. L’èxode no només afectava els veïns dels pobles que anaven caient, sinó els més de 702.000 refugiats republicans arribats al nostre país des de l’inici de la guerra procedents d’altres territoris de l’Estat. Amb la caiguda de Barcelona, el 26 de gener del 1939, l’èxode encara es va accelerar més i es va convertir en una cursa dramàtica per arribar a la frontera. Mentrestant, l’aviació Còndor i les tropes franquistes bombardejaven sense compassió i sense cap altre objectiu que no fos sembrar el pànic. Només entre finals de gener i principis de febrer, la ciutat de Figueres va rebre més de quinze atacs aeris, que van causar 200 morts, entre veïns i refugiats. El dramatisme d’aquesta persecució macabra queda perfectament resumit amb l’arribada de les tropes feixistes al pas del Pertús a les dues de la tarda del 9 de febrer, només un quart d’hora després que hi haguessin passat els últims soldats republicans.

Les imatges i les cròniques d’aquells dies ens descriuen una processó interminable de persones que envaïen les carreteres i que es desplaçaven majoritàriament a peu, carregades amb les seves escasses pertinences. Carles Pi i Sunyer va deixar escrita una crònica colpidora d’aquella tragèdia: “Ja les havia vist abans, les corrues de gent que se n’anaven, fugint amb dolorosa angoixa; les interminables caravanes de carros, cotxes i camions; dones i criatures, apilats damunt de l’amuntegament de bagatges, caixes i farcells [...]. Eren masses de gent, grups que s’havien ajuntat, alguns cops de tot un poble i que, en anar-se’n, procuraven endur-se amb ells tot el que podien. Famílies pageses que ho havien apilat tot al carro: matalassos, baguls, cristalls, gàbies amb aviram i potser un xai o una cabra que els seguien lligats a una corda [...]. Quina era la causa que fossin tants i tants els que se n’anessin? La primera era naturalment la por [...]. [La segona] era una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d’idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment.” A l’assetjament indiscriminat dels franquistes, s’hi afegien la duresa de les condicions meteorològiques i el flagell de la fam, que es van convertir en un obstacle insalvable per a centenars de persones. Quan s’arribava a la frontera, encara calia superar una altra adversitat: la negativa de les autoritats franceses a obrir-la, un bloqueig que no es va aixecar parcialment fins la nit del 27 al 28 de gener. La realitat amb què es van trobar els gairebé 500.000 refugiats que van travessar la frontera era el resultat d’una absoluta imprevisió des d’un punt de vista sanitari i assistencial. Semblava que hi havia molta més obsessió per controlar militarment i policialment els refugiats que no pas per atendre’ls. Els refugiats van ser traslladats a centres d’acollida situats a l’interior del país i a camps de concentració com el d’Argelers, el primer que es va obrir. Les condicions en aquests camps eren deplorables, la qual cosa va afavorir la proliferació de malalties com ara la disenteria i la tuberculosi, que van provocar centenars de morts. Els refugiats catalans no només havien de suportar aquestes condicions lamentables, sinó també les vexacions i les humiliacions dels soldats francesos. Amb aquests condicionants i amb el pessimisme instal·lat per la derrota republicana, no resulta gens estrany que un dels presoners del camp d’Argelers, l’escriptor Agustí Bartra, es referís a aquell espai com “la ciutat de la derrota”.

El problema no eren només les condicions transitòries que van haver de suportar, sinó també la incertesa del futur. Els refugiats només tenien tres opcions: tornar a l’Espanya de Franco, emigrar als països llatinoamericans o quedar-se a França, que ben aviat, amb la invasió de l’Alemanya nazi, es va convertir en una immensa ratera per als mateixos francesos. Segons algunes estimacions, dels gairebé 500.000 republicans que van travessar la frontera, més d’un 60% van ser repatriats, un 25% es van quedar a França i poc més del 10% es van traslladar a altres països o bé es van allistar a la legió francesa. El drama de molts d’aquests refugiats no es va aturar el 1939, sinó que es va perllongar durant força anys. L’inici de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació de França per part de l’exèrcit alemany van suposar un tomb radical en la situació dels exiliats catalans. Els principals dirigents polítics i sindicals van ser víctimes d’una persecució implacable i les comunicacions entre els nuclis de refugiats es van tallar en sec, una persecució que, en molts casos, els va conduir als camps de concentració i directament a la mort.