“Tenim l’obligació de parlar amb tothom, fins i tot amb els del 155”

Miri, estem davant d’unes eleccions anormals i polaritzades i mediatitzades entre dos blocs, i Catalunya en Comú tenim el gran repte de trencar aquesta dinàmica per sortir de l’atzucac. Els dos blocs, els independentistes i els del 155, no són monolítics sinó més aviat heterogenis, però no plantegen cap solució per sortir d’aquesta greu crisi que estem vivint. És evident que calen reformes estructurals importants per superar el marc autonòmic que està esgotat, però ni uns ni altres no donen resposta a aquestes necessitats. Catalunya en Comú té un paper determinant i difícil al mateix temps per buscar un encaix compartit de sobiranies entre Catalunya i Espanya. Ara, teòricament, tenim declarada una República que no existeix, és als llimbs.

Tenim l’obligació de parlar amb tothom, fins i tot amb els del bloc del 155, i finalment veurem amb qui ens entenem millor. Però nosaltres no tenim vocació d’àrbitres; som jugadors, i permeti’m dir que crec que som jugadors d’avantguarda.

El PP s’ha autoexclòs de qualsevol pacte. Miri, ara la nostra prioritat és fer fora el PP de totes les institucions, sobretot a Espanya. Perquè la repressió de què tant parlen els independentistes no només ha caigut sobre Catalunya. La llei mordassa o la reforma laboral han castigat gent d’arreu, catalana, castellana, valenciana o manxega.

O per què no un amb ERC i el PSC? Jo crec que si sumem hem de prioritzar l’eix d’esquerres, perquè compartim moltes més coses que hem de ser capaços de valorar.

Si guanyen i sumen, les forces independentistes hauran de fer un exercici de realisme polític. En un estat de dret reconegut internacionalment és molt difícil, per no dir impossible, aplicar l’estratègia unilateral per aconseguir la independència. Hauran de fer renúncies i negociar canvis profunds, el primer el de la Constitució.

Cert, però insisteixo que cal un exercici elemental de realisme per admetre que en política no tot és possible i viable. Com a mínim cal tenir en compte que els grans projectes necessiten temps i consens social. Podem criticar i canviar les lleis espanyoles, però hem de respectar les lleis internacionals. El projecte independentista s’ha venut com un camí de roses i ha estat un fracàs, un engany.

Ja li he dit abans que tota aquesta repressió no és només patrimoni dels catalans. Miri, quan jo sento alguns del bloc independentista que diuen alegrement que Espanya és feixista, jo contesto que no, que Espanya no és feixista, en tot cas ho és el PP, i aquest matís em sembla molt important. Espanya està reconeguda internacionalment com un estat de dret i una monarquia parlamentària, i això s’ha d’acceptar.

És que ens cal repensar la relació Catalunya-Espanya. Ens cal reformar la Constitució i moltes altres coses per donar respostes a les necessitats socials i polítiques que reclama Catalunya. Aquest procés va néixer malalt i ha d’acabar de la millora manera possible, i això només ho aconseguirem amb diàleg i aliances polítiques, a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Jo votaria per la confederació, no per la independència. Cal tenir clares les sobiranies que corresponen a cadascú; quines són exclusives de Catalunya i quines es poden compartir amb l’Estat i amb Europa. Calen reformes profundes, i això vol dir treballar molt i donar-nos més temps. L’error ha estat convertir la independència en l’eix principal de l’agenda política, perquè aquesta polarització ha fet oblidar allò que realment preocupa la gent.

Segons la darrera enquesta del CIS, el que més preocupa els catalans és l’atur.