opinió
Seguretat i defensa a la UE
La seguretat i defensa de la UE ha sigut durant anys tractada entre bastidors, sense que fos vista com una política important. D’una banda, per la complicitat i l’interès dels EUA i l’OTAN per mantenir i assegurar la defensa de l’Europa occidental durant els llargs anys de la Guerra Freda, amb l’objectiu de controlar els moviments de l’URSS, i de l’altra, per la voluntat de bona part de la ciutadania europea cap a posicions pacifistes que han orientat els governs a no invertir en seguretat i defensa. Així les coses, ja el 2003, sota el comandament de Javier Solana, es va fixar la primera estratègia de seguretat i defensa de la UE, exposant les amenaces que s’havien de tractar i controlar per tots els estats membres de la UE.
Amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa es dona un impuls més a aquest àmbit, tot i que sovint ha faltat la voluntat política d’establir avenços concrets. I és el juny del 2016 quan l’alt representant de la Unió per a Assumptes d’Exterior i Política de Seguretat, Federica Mogherini, estableix una nova estratègia global sobre la política exterior i de seguretat de la UE, basada en cinc punts, com són la seguretat de la UE, la resiliència estatal i social dels veïns orientals i meridionals de la UE, la concepció d’un enfocament integrat en relació amb els conflictes, les ordres regionals de cooperació i per una governança mundial pel segle XXI. Lògicament són àmbits generals que s’han de concretar, desenvolupar i coordinar tant en el si de la UE com amb altres estats aliats, però amb un objectiu concret, que és avançar cap a una política de seguretat i defensa cada vegada més autònoma, més coordinada i menys dependent de països tercers. Aquest nou escenari representa un salt qualitatiu en l’àmbit de la seguretat i defensa que, propiciat també pels esdeveniments del moment, la UE ja no hauria d’abandonar. Les realitats i discrepàncies amb Rússia, Turquia i altres o els conflictes propers com la guerra de Síria i la situació de l’Orient Mitjà, d’una banda, o les conseqüències que pot generar el Brexit en aquest àmbit de la defensa tenint en compte que el Regne Unit és l’exèrcit més potent de la UE i té capacitat nuclear, de l’altra, i també els avisos, amables d’Obama i més barroers de Trump, sobre la necessitat que la UE es vagi plantejant sense demora la necessitat de tenir una política de seguretat i defensa pròpia i sense dependre d’ajuts exteriors, tot plegat representen prou elements per considerar la necessitat d’una seguretat i defensa pròpia i autònoma.
Sigui com sigui, en un món globalitzat com en el que estem, en què els estats grans com els EUA, la Xina, l’Índia o Rússia i d’altres mitjans, incrementen les seves polítiques de seguretat i defensa, la UE no hauria d’anar en direcció contrària, perquè aquestes polítiques, tot i que sovint mal vistes perquè se solen associar a la repressió i al conflicte, també representen una garantia per a la llibertat i la seguretat dels valors de la UE i dels ciutadans europeus.