Malament aniríem els sobiranistes si no fóssim capaços de revalidar resultats. A les primeres eleccions les enquestes ens donaven una forquilla d’entre 0 i 1, i en vam treure 3; a les segones, entre 6 i 7, i en vam fer 10. Sovint millorem les expectatives. Estem confiats que la feina que s’ha fet i una bona campanya servirà per, com a mínim, revalidar resultats.

Persistint i sent honestos amb la gent. La gent és qui ha conduït aquest procés i potser el que ha faltat és preparar-la per a l’escenari que ens hem trobat. Hem entrat en un escenari de confrontació on hi haurà costos i hi ha repressió, i on no hi ha marxa enrere, perquè la marxa enrere passa per la liquidació d’aquest país. De fet, pensem que qualsevol reforma constitucional, que ara tant venen alguns, aniria en detriment de les llibertats d’aquest poble i en cap cas serviria per avançar. Cal persistir, el temps que faci falta, com més mobilitzats millor. I com més ressò internacional hi hagi durant més temps, més necessitat tindrà l’Estat de trobar-hi una solució.

Hem après coses, com que la UE, aquella presó de pobles, aquell club d’estats que només protegeix els seus interessos, que és absolutament insensible als estralls que provoquen les seves intervencions i no vol ni sentir a parlar de refugiats i fa polítiques hipòcrites que deixa morir la gent al Mediterrani, hem après que era ingenu pensar que s’escandalitzaria per la violència de l’Estat espanyol aplicada a Catalunya. Nosaltres no n’esperàvem res, de la UE.

Segurament s’haurien d’haver explorat altres suports amb menys ingenuïtats i pensant que els suports no serien mai explícits, d’entrada. Vivim en un món en què els interessos del capital manen per sobre de tot. I els suports que hauríem pogut rebre o que puguem rebre estaran marcats pels interessos geopolítics, no ens enganyem. La política internacional funciona així, i no hem de tenir la idea naïf de pensar que ens entendran. La societat, sí; la gent, a Europa, quan ha vist les imatges de l’1-O ha pres consciència que l’Estat no és democràtic.

Internacionalitzar el conflicte és important, però no tant pel suport que podem rebre dels estats sinó pels suports populars. En tot cas, es va vendre un independentisme excessivament màgic quan es deia que s’aniria de la llei a la llei, que no hi hauria costos, que de seguida ens reconeixerien estats de la UE. Nosaltres sempre vam mirar de posar-hi prevencions. Crèiem que calia muscular la desobediència, que s’havia de preparar la gent per a un escenari en el qual s’havia de tenir clar que ens proposàvem desobeir.

Mai sabrem si el 3-O, amb tota la gent al carrer, el país aturat i amb el cos calent de l’1-O damunt la taula, què hauria passat si aquell dia s’hagués anat a totes. Però hem après que quan els hem tingut contra les cordes ha estat a través de la mobilització, no pas perquè tinguem grans aliats internacionals o perquè tinguem un govern que hagi creat grans estructures d’estat. I hem d’insistir en això.

La societat haurà de posar a la balança mantenir un nivell de mobilització elevat durant temps per aconseguir superar l’estadi autonòmic o tornar a un escenari autonòmic amb un Estat que n’ha pres nota.

I ens hem de rendir per això?

És una situació difícil per a tothom, també per a l’Estat. La gent que som a les llistes hi anem amb la voluntat de sobrepassar el marc constitucional, tot i que l’Estat ja ens ha advertit que fer-ho pot implicar presó. Ho fem convençuts que no hi ha marxa enrere i que l’Estat tampoc es podrà permetre anar empresonant successivament governs i convocar successivament eleccions i aplicar successivament articles 155 sense que aquest poble se li revolti, ni sense que això el desgasti internacionalment. Perquè si està prohibit plantejar escenaris que sobrepassin el marc constitucional, que ens ho diguin.

És una manera molt estreta d’entendre la política. La visió clàssica d’una dictadura. En democràcia, el que preval és la voluntat popular. I sotmetre la voluntat popular a la llei és una animalada dictatorial i autoritària. Si una majoria social vota per un determinat projecte polític, aquest projecte polític ha de ser possible. Sí o sí.