“Sembla que el candidat de la CUP sigui Puigdemont”

Molt diferent respecte a unes municipals. Donen l’oportunitat de conèixer el país i recórrer molts pobles i ciutats que no coneixia i saber les preocupacions del dia a dia de la gent. En un escenari com el d’aquestes eleccions en què hi ha la importància del debat nacional, quan recorres el país t’adones que la gent òbviament està preocupada per la situació que quedarà després de les eleccions en termes nacionals, però que el que li preocupa és també com quedarà el seu dia a dia. Hi ha un fil que recorre el país de preocupacions sobre l’atur, les oportunitats que tindran els joves en l’accés a un habitatge digne, les desigualtats que s’han creat i que han continuat creixent els darrers divuit mesos... El debat nacional marca molt les portades, els titulars i les peces periodístiques però al final la gent se t’apropa preocupada per què passarà l’endemà de les eleccions i si contribuirà a canviar alguna cosa a la seva vida.

El pitjor que pot passar és que s’articuli el vot de la venjança. Fa la impressió que són unes eleccions en què el component emocional és molt alt però no sé si es mou més en els paràmetres de la il·lusió o en els de la venjança. Hi ha forces polítiques com ara Ciutadans o el PP que malauradament volen representar la venjança d’un país que es governa contra l’altra meitat. Això sí que és viu en aquestes eleccions. Quan es donen aquestes claus perd el país. Amb aquesta tensió i aquest odi que continuen atiant no fan cap favor al país.

Són unes eleccions d’una excepcionalitat democràtica flagrant, tenim encara membres del govern i líders de la societat civil a la presó. Per tornar a la normalitat democràtica hauríem de deixar de polititzar la justícia i que surti tothom de la presó perquè puguem debatre políticament amb normalitat. Però en aquestes eleccions hi continuen havent blocs que impedeixen fer avançar Catalunya. Existeix la possibilitat que aquests blocs deixin d’existir amb un govern transversal on hi hagi representades les sensibilitats que hi ha a la societat catalana. Nosaltres volem ser l’opció que lideri un govern per a tots i totes.

Dependrà més del que vulguin fer aquests partits. Jo ara mateix encara veig un ball de discursos pel que fa a ERC, que no defineix si continuarà apostant per la unilateralitat o si fins i tot decideix que el seu candidat és Carles Puigdemont. Darrerament estem veient que sembla que el candidat també de la CUP sigui Puigdemont i una es pregunta per què no es van presentar junts, si tenien el mateix candidat. En tot cas, al país no li fa cap bé continuar apostant per la unilateralitat pensant que passaran coses diferents i ERC hauria de plantejar-se si realment vol formar part d’una majoria sobiranista i progressista que pugui fer avançar Catalunya. Amb la unilateralitat no s’avança; ja n’hem vist els resultats. Per altra banda, tenim un PSC que ha virat cap a la dreta i que, lluny de voler abandonar la idea que aquestes eleccions són un plebiscit, continua alimentant-la i s’alia amb els que han aplicat l’article 155. I no només ha virat en el debat nacional, sinó que en el debat social, si fem una comparació del programa que presentava el 2015 amb el d’ara, ja no es parla de revertir les retallades en sanitat ni tampoc de les escoles de l’Opus Dei, cosa que ens fa pensar que la presència de Ramon Espadaler [ex-Unió] a la llista del PSC no és només anecdòtica, sinó que realment el partit està mutant cap a una altra opció. ERC i el PSC haurien d’aclarir què volen fer l’endemà de les eleccions. Han de renunciar a la unilateralitat i a l’aplicació de l’article 155.

La setmana després de la convocatòria de les eleccions per Mariano Rajoy, ERC va fer un pas dient que la unilateralitat era una via fracassada i fins i tot Joan Tardà va dir que s’havia de tornar a parlar del referèndum pactat. El que a mi em fa por és que ERC estigui fent política segons sondejos electorals i que quan ha vist que Junts per Catalunya avançava en les enquestes era l’hora de tornar a reivindicar aquesta via que ells ja han manifestat que era fracassada. Tenim l’esperança que, pel bé del país, aquesta via que s’ha declarat morta perquè no és capaç d’arrossegar grans majories socials finalment quedi totalment bandejada. Però, si continuen insistint en la unilateralitat, malauradament nosaltres no ens hi podrem avenir de cap de les maneres. Pel que fa al PSC, també hi ha hagut incoherència en els seus discursos: van dir que no donarien suport a l’aplicació de l’article 155 ni a cap política liderada per Mariano Rajoy i al final ho han fet. Són unes eleccions en què necessitem claredat i coherència en les posicions. Nosaltres hem proposat un pacte de claredat, que podria agrupar forces polítiques progressistes d’una banda i de l’altra, que diu que Catalunya encara no ha tingut el referèndum que es mereix. I això és possible si el PSC s’hi avé, perquè negant la possibilitat d’un referèndum ha contribuït a fer que Catalunya sigui una olla a pressió. Ha de decidir, a part de si renuncia a l’aplicació del 155, si vol ser part de la solució o si vol continuar sent part del problema.

Jo no em sento còmoda amb cap proposta que continuï pensant que el canvi a Catalunya en termes nacionals i socials no es pot donar arrossegant grans majories. Aquests anhels de canvi a Catalunya en qualsevol dels dos termes, nacional i social, que al final són un mateix, només es poden donar si construïm governs transversals on tothom pugui decidir lliurement què ha de ser Catalunya en el futur, però que també decideixi el present. Això és el que hem vist els últims divuit mesos: que tot se sotmetia a un futur dia D i en canvi es pretenia construir un país nou deixant molta gent enrere. Aquesta és una estratègia fracassada. L’única via perquè els que són independentistes i els que apostin per continuar dins l’Estat espanyol puguin dirimir la seva voluntat és amb un referèndum acordat. Ara, ha de tenir garanties.

S’ha volgut renunciar al referèndum i donar per passades moltes pantalles i això no ha contribuït a fer que existeixi una gran majoria social i política que pugui defensar-lo a l’Estat espanyol. Si es fa un pacte de claredat a Catalunya tornaríem a recuperar l’esperit del Pacte Nacional pel Referèndum. Allà no hi havia representades només forces polítiques que eren al Parlament, sinó sindicats, teixit associatiu, entitats... Si recuperem aquella potencialitat i comencem a pensar no només en la pregunta, sinó en quin tant per cent de participació seria possible i això compta amb el suport del PSC, ja tenim les majories necessàries per presentar una llei de claredat al Congrés i tirar-la endavant. Sovint s’ha dit el mantra que el referèndum no era possible, però ningú no esperava que a l’Estat hi hagués un 57% de la societat civil que ja aposti per una solució dialogada. No es pot pretendre pensar que, com que no existeixen vies exprés ni dreceres per millorar l’autogovern, podem fer el més difícil sense provar allò que ja és possible. Nosaltres hem treballat sempre en la línia que l’única possibilitat perquè decidim si Catalunya forma part de l’Estat o no és un referèndum acordat. Sabem que és un treball complex, però és que la via unilateral ja ha demostrat a què ens porta. L’alternativa continua sent aquella bandera a què nosaltres no hem renunciat mai, que és el referèndum acordat.

És clar. Precisament, la potencialitat d’una agenda constituent és que té la capacitat d’arrossegar aquestes majories socials que creuen que a Catalunya ara mateix li és insuficient l’Estatut d’Autonomia. Amb l’aplicació del 155 queda provat que l’Estat de les autonomies està esgotat. A diferència del PSC, no som una força política que estigui satisfeta amb l’Estatut que ens regeix. Volem anar molt més enllà de l’Estatut, volem blindar les competències actuals i fer una transferència de competències que ara mateix no existeix. Volem anar molt més enllà del sistema de finançament amb una hisenda pròpia i solidària, que ara sembla que també defensa el PSC, que ens permetria millorar la redistribució de la riquesa del país. Això és avançar amb una agenda constituent amb tot el país, no només amb una part. Si som capaços de construir aquest govern que porti a terme una agenda constituent que parli de les competències que volem blindar i transferir-ne moltes més per poder avançar en l’autogovern, començarem a construir un país nou per a tothom, no només per als que defensen la independència. Ara, hi ha d’haver la convicció que Catalunya pot estar liderada per forces progressistes. Cedir el lideratge del canvi a Convergència no ens portarà a avançar en l’autogovern.

Convergència és l’ànima del PDeCAT i el PDeCAT és l’ànima de Junts per Catalunya. De fet, el president Puigdemont ha estat històricament relacionat amb Convergència. No només són les sigles, també són les seves polítiques. I en aquesta legislatura també ho hem vist: mentre es defensava la sobirania de Catalunya, el PDeCAT al Congrés votava a favor de tractats com ara el CETA o el TTIP, que venen el país a les grans multinacionals. També ha votat a favor de reformes laborals que no contribueixen a fer un país més digne i es va abstenir en una moció de censura contra el PP que va presentar Units Podem. No sé si ara, en aquesta legislatura, seran més coherents defensant la sobirania de Catalunya al Parlament i al Congrés. En tot cas, nosaltres ja diem que no farem mai un president de dretes. Farem tot el possible perquè Puigdemont pugui recollir la seva acta de diputat, però mai farem un govern on hi hagi l’antiga Convergència liderant els projectes de canvi de Catalunya.

És una frase treta de context d’un discurs molt llarg i crec que la defensa de la sobirania de Catalunya per Pablo Iglesias està sobradament demostrada. Sé que hi ha gent a qui li agrada sempre pensar que Pablo Iglesias defensa unes coses i després en fa unes altres, però a diferència de moltes altres forces polítiques que n’han tingut l’oportunitat, per primera vegada un partit que té més de sis milions de votants al Congrés defensa la sobirania de Catalunya i el dret a decidir. El que va voler dir Iglesias és que en un cicle de frustració i de desencís apareixen els monstres, però no que hi hagi una relació directa entre l’independentisme i el feixisme. El que hem vist és campar el feixisme pels carrers de Catalunya, però també pels de València i Madrid. Això passa per la impunitat amb què viu el PP, a la qual contribueixen els socialistes i Ciutadans.

Nosaltres naixem com una força política nova, per tant superadora de tot el que s’havia fet fins aleshores. Al marge d’això, als comuns les enquestes sempre ens han anat molt malament. Van anar malament amb En Comú Podem quan deien que seria la cinquena força al Congrés, i al final va ser la primera. És veritat que són unes eleccions que no esperàvem. Ens hauria agradat tenir més temps per construir el programa electoral i per debatre més al territori sobre com es desenvolupava la nostra organització; però, amb tot, continuarem sent clau, això ja està assumit per tothom. Serem la clau per trencar els blocs i perquè no només tornem a recuperar l’orgull del nostre país, sinó perquè puguem avançar en l’agenda progressista que ens mereixem.